Rialles, tendresa, situacions
absurdes i un munt de sorpreses en un espectacle captivador ple d’imatges que
retornen i ens dibuixen un somriure al fons del cor. Amb l’estrany títol de La
granota tenia raó, l’aclamat James Thierrée i la seva companyia retornen als
escenaris catalans i tornen a enlluernar el públic del Grec. El darrer cop el vam
poder veure a Terrassa dins el marc del TNT’14 amb el seu espectacle Tabac
Rouge. En aquest darrer espectacle, suposem que el títol fa referència a la
faula -alguns l’atribueixen a Esop- de La granota i l’escorpí. Aquella que
explica la història d’un escorpí que li demana a una granota que l’ajudi a travessar
el riu. La granota accedeix amb recança doncs tem que l’escorpí l’inoculi el
seu verí. Passa allò que la granota temia, abans de morir però, li demana a l’escorpí
per què ho ha fet, l’escorpí li respon que és la seva condició i no podia fer
altrament. No ens queda clar si la granota tenia raó en malfiar-se de l’escorpí
o en travessar-lo damunt seu malgrat tot. Tant se val! El que sí tenim clar és
que estem davant d’un magnífic espectacle que ens trasllada a un món oníric ple
de les petites coses quotidianes contemplades des d’una perspectiva diferent. Al
llarg del seu recorregut amb la Compagnie du Hanneton (fundada l’any 1998), Thierrée
ha creat una estètica pròpia omplint l’escenari d’andròmines que mostren un
aspecte molt artesanal, volgudament envellit i deteriorat però realitzades i
comandades des de complexes i noves tecnologies. És fa difícil etiquetar un espectacle
com aquest on es barregen tota mena de recursos i tècniques escèniques, totes
amb la pàtina de l’antic, del teatre popular, de fira i de circ. Es tracta d’un
espectacle sense paraules -al menys intel·ligibles-, malgrat les cançons
interpretades en directe que formen part de la banda sonora expressament creada
pel mateix Thierrée per a l’espectacle. Es juga molt amb objectes de tota mena,
sense que es pugui dir que es tracta de teatre d’objectes, i també titelles
petits i de format gegantí. Hi ha acrobàcia i números de pallassos, i no és
estrictament un espectacle de circ. Hi ha dansa, una coreografia molt
particular que també serveix per definir uns personatges clarament diferenciats
per la seva forma de moure’s i relacionar-se amb els altres. Tot plegat per fer
un desplegament d’un imaginari al·lucinant que ens mostra una “Humanitat”
sotmesa a la constant vigilància d’una mena d’OVNI que tant bon punt sembla el
joc memorístic Simon, com una amenaçadora medusa aèria. Commovedor i
emocionant, La grenouille avait raison és una de les raons que ens fan estimar
el teatre.
