Stabat mater

informació obra



Adaptació:
Magda Puyo
Direcció:
Magda Puyo
Intèrprets:
Montse Esteve
So:
Lucas Ariel Vallejos
Assesor de moviment:
Encarni Sànchez
Sinopsi:

Com si es tractés d’un oratori profà contemporani, una prostituta es plany per la desaparició del seu fill, un jove llibertari que ha estat detingut per la policia acusat de terrorisme. La solitud de la mare davant del dolor, l’eterna dignitat dels desheretats i la memòria soterrada dels mites religiosos es revelen musicalment en una xerrameca grollera, irreverent i profundament commovedora.

Stabat Mater és la primera part dels Quatre actes profans d’Antonio Tarantino, juntament amb La Passió segons JoanVespres de la Beata Verge i Lluentons. Amb els anys, l’obra ha esdevingut un clàssic del teatre italià contemporani, pel seu magnetisme verbal i la seva força ètica.

Finalista petit format. Premis de la Crítica 2019

Finalista actriu. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Stabat mater

06/02/2020

Feliços els qui ploren...

per Núria Sàbat

Encara no ha sortit a escena que ja la sentim bramar. Entra carregada de bosses, surt, torna a entrar... que si en Giovanni amunt i que si en Giovanni avall. Irada, neguitosa, repetint obsessivament retrets, amenaces... En Giovanni és la diana dels seus exabruptes, insults i imprecacions. No ha vingut i ho va prometre, però per què era tan important que complís la seva promesa?

Finalment sembla assossegar-se. Agafa aire i ens mira. Ens interroga sense esperar resposta i ens atrapa. Ja no podrem deixar d’escoltar aquest rosari de queixes, execracions i curioses reflexions que tan aviat ens entendreixen com ens astoren o colpeixen... perquè el viacrucis de la Mery, Maria Croce, és dels que queda. I queda pel magnífic discurs elaborat per Antonio Tarantino, però també i sobretot per la magnífica interpretació de Montse Esteve, actriu i ànima d’un muntatge que, després d’haver-se estrenat als magatzems del TNC la temporada passada, torna sortosament a l’escenari. Les infraestructures de La Gleva han obligat a modificar-ne la dramatúrgia, de manera que ara l’obra es concentra en en un sol espai; un canvi que no li fa cap mal, ja que l’acció s’hi esdevé en solució de continuïtat, sense interrupcions que trenquin o dilueixin el discurs ni la càrrega d’emotivitat.

Stabat Mater és el primer dels quatre actes profans del dramaturg italià Antonio Tarantino i el que li va permetre entrar de ple en l’escriptura dramàtica, fer-s’hi un nom i obtenir èxit i prestigi. L’obra pren el títol del vers “Stabat mater dolorosa” que expressa el dolor de Maria davant la crucifixió del seu fill i esdevé aquí un text polític que, sota la forma d’una metàfora religiosa, posa en relleu la desigualtat, la injustícia i la hipocresia d’una societat que es vanta de ser solidària, justa i democràtica.

Un monòleg polifònic –amb en Giovanni, la mestra, el jutge, la Magdalena...– i punyent que troba el suport –bàsic i sovint poc valorat– de la traducció. Albert Arribas –que ja va traduir Tarantino en el muntatge de les Vespres de la Beata Verge, dirigit per Jordi Prat i Coll– ha treballat la musicalitat del text i ha trobat la manera de respectar-ne les alteracions fonètiques, el vocabulari groller, xenòfob i malgirbat, les construccions gramaticals... aconseguint un llenguatge viu, versemblant, ple de referències religioses i totalment d’acord amb les característiques de la protagonista.

Un discurs que sota l’excel·lent direcció de Magda Puyo –quants bons i valents personatges femenins ha fet créixer, aquesta dona!–, l’actriu Montse Esteve es fa, en cos i ànima, totalment seu; des de la força, la seguretat i la “prepotència” que la seva Maria mostra a l’inici fins al dolor i a la impotència del final, perquè encara que les benaurances diguin “Feliços els qui ploren, perquè seran consolats”, lluitar contra els poderosos sempre comporta anar més enllà del plor. Restarà resignada, però no pas vençuda, perquè a ella, com a tots els desheretats, sempre li quedarà la dignitat.

Trivial