Stabat mater

informació obra



Adaptació:
Magda Puyo
Direcció:
Magda Puyo
Intèrprets:
Montse Esteve
So:
Lucas Ariel Vallejos
Assesor de moviment:
Encarni Sànchez
Sinopsi:

Com si es tractés d’un oratori profà contemporani, una prostituta es plany per la desaparició del seu fill, un jove llibertari que ha estat detingut per la policia acusat de terrorisme. La solitud de la mare davant del dolor, l’eterna dignitat dels desheretats i la memòria soterrada dels mites religiosos es revelen musicalment en una xerrameca grollera, irreverent i profundament commovedora.

Stabat Mater és la primera part dels Quatre actes profans d’Antonio Tarantino, juntament amb La Passió segons JoanVespres de la Beata Verge i Lluentons. Amb els anys, l’obra ha esdevingut un clàssic del teatre italià contemporani, pel seu magnetisme verbal i la seva força ètica.

Les funcions es fan als magatzems del TNC. L'aforament és limitat. Les entrades estan exhaurides.

Crítica: Stabat mater

03/05/2019

Magda Puyo transforma el text de Tarantino en un Via Crucis, i Montse Esteve es llueix estació a estació

per Ramon Oliver

“Estava la mare dolorosa...”  Aquestes són les primeres paraules que es pronuncien al “Stabat Mater”, el cant gregorià que ens transmet tota l’angoixa continguda d’aquesta mare i verge  anomenada Maria que assisteix impotent al peu de la creu a l’agonia del seu fill. “Quin home no ploraria, veient Maria patint un suplici tan mortal?”, es pregunta més endavant un text al qual li han posat música compositors de totes les èpoques; l’esplèndida partitura de Pergolesi, potser sigui la versió més coneguda del tema.  I aquest patiment maternal  és  rememorat també any darrera any als Via Crucis que segueixen els creients quan arriba Divendres Sant, tot desplaçant-se devotament d’una estació cap a una altra en un itinerari que es desenvolupa al llarg de catorze parades.

 No és doncs estrany que Magda Puyo, a l’hora d’abordar el primer  dels Quatre Actes Profans escrits per Antonio Tarantino (  del tercer, “Vespres de la beata Verge”, en va dirigir Jordi Prat i Coll un excel·lent espectacle protagonitzat per Oriol Genís) , hagi  decidit que també el calvari que viu  la Maria d’aquesta història es mereix el seu propi  Via Crucis. Encara que sigui un Via Crucis profà, i que tingui  menys aturades que aquell altre que porta Nostre Senyor cap a la tomba. I encara que la professió d’aquesta altra Maria – la professió més vella del món- tingui poc a veure amb la virginitat. Tot i que en realitat la Maria de Tarantino sigui una pluriempleada que es guanya també la vida venent quincalla i roba tronada a un mercat de les puces molt semblant al que està situat just al costat dels magatzems en els quals el Teatre Nacional de Catalunya guarda aquesta altra quincalla plena de bons records escènics integrada per la resta de decorats, vestuari i atrezzo de les produccions teatrals que han passat per la casa. I aquest vincle circumstancial entre el que es guarda dins el magatzem i allò que es compra i es ven a quatre passes d’aquest espai , i aquesta altra coincidència entre la proximitat dels Encants de les Glòries i el mercat de les puces tan lligat a tota l’existència de  la Maria, són altres dues raons de pes per a que Puyo organitzi aquí el seu Via Crucis. Poc es podia imaginar Montse Esteve que el seu somni d’interpretar el text de Tarantino acabaria ocupant tan immens local ; un local que, d’altra banda, Lucas Ariel Vallejos omple d’inquietants sonoritats. I això que Esteve, quan li va començar a  donar voltes a aquest projecte , estava fins i tot disposada a interpretar-lo al garatge o a la cuina de casa seva!  

Les estacions per les quals ens fa deambular Puyo després d’un preàmbul que se’ns presenta de passada mentre anem d’un lloc cap a l’altre  i en el qual veiem com la Maria troba també entre les puces del mercat de les puces lloc adient per exercir la prostitució,  es corresponen a les escenes en què Tarantino divideix el seu text. Un text excel·lentment traduït i adaptat per Albert Arribas que ens mostra pas a pas la creixent torbació d’aquesta dona amb un punt de dessacralitzada Mare de Dèu, un punt de brechtiana Mare Coratge, i un molt de pasoliniana “Mamma Roma”. Això, encara que ella visqui al mateix Torino en el qual viu el seu creador, aquest Tarantino que després de passar-se la vida guanyant-se una bona reputació com a pintor figuratiu, va decidir als 50 anys posar-se a escriure teatre, assolint des de llavors el prestigi reservat als més grans. Tarantino dota a la seva Maria dolorosa d’un llenguatge tan particular, tan derivat del seu univers de puces sempre al límit de la marginació i de la seva necessitat de defensar-se de l’espant de la seva existència amb humor descarat i petites fantasies de supervivència prenyades alhora d’orgullós racisme lumpen  , que ens pot deixar inicialment desconcertats. Però estació a estació, i mentre nosaltres ens anem familiaritzant amb la seva parla, és Maria la que va penetrant en l’horror del desconcert. La Maria dels temps evangèlics va saber sempre que això de tenir un fill que era alhora fill de Déu no augurava res de bo, i va escoltar profecies que ja marcaven el negre destí que li esperava al noi abans d’assolir la glòria. Però sense haver estat visitada per cap esperit sant, també la nostra Maria de les puces sap que ser un noi molt intel·ligent i llegit quan s’és alhora molt pobre i s’és fill de mare soltera sense més recurs econòmic que el de vendre el propi  cos, és més aviat una desgràcia que et fa encara més vulnerable. I a l’intel·ligent fill de la Maria, el sexe se li ha creuat amb la política radical i subversiva ; una combinació que et pot portar com si res a una comissaria d’aquelles en les quals l’interrogat igual se’t pot caure “accidentalment”  d’una finestra, per posar l’exemple – ja que estem a Itàlia – del que passava en aquella altra comissaria en la qual Dario Fo situava la seva “Mort accidental d’un anarquista”. No és que Tarantino tingui res a veure amb Fo, Però el cas d’aquella altra obra pot il·lustrar molt bé l’angoixa que sent una mare ficada en el laberint de la llei i l’ordre, entre policies i jutges que ni et saben dir on està tancat el teu fill, ni si està viu o està mort. Tarantino va així construint aquest drama monologat en el qual passem de forma implacable de la grotesca comicitat bandarra , al patetisme d’una mare sola xocant contra la paret dels mecanismes de l’estat.

I en aquest sentit, cal dir que potser el recurs itinerant plantejat per Puyo, tot i funcionar molt bé conceptualment, corre aquell  perill de dispersió excessiva que corren les propostes itinerants que no es mouen en un àmbit primordialment festiu. Anar d’un espai cap a un altre implica un cert trencament en la connexió que s’està creant entre nosaltres i el personatge. Més encara potser quan el lloc en el qual et trobes, convida inevitablement a anar reconeixent peces d’atrezzo , i identificar-les amb espectacles que formen ja part de la teva memòria com a espectador. Distraccions puntuals enfront les quals s’acaba imposant, en qualsevol cas, la molt potent interpretació d’una Montse Esteve capaç de trencar totes les barreres per tal que acabem entenent el dolor i la por de la Maria en tota la seva dimensió. Quelcom que aconsegueix amb un control absolut del personatge, tan quan ens mira cara a cara amb somriure sorneguer, com quan pronuncia paraules gairebé ininteligibles mentre camina cap a  la foscor del magatzem, com quan la desesperació li esclata per cada porus de la pell.


Trivial