El TNC acull aquests dies Stabat Mater, peça escrita l'any 1993 per l'italià Antonio Tarantino, en un espai insòlit: els magatzems del teatre. Allà els espectadors seran conduits per diferents passadissos i espais on reposen materials i elements escenogràfics d'altres muntatges del TNC, i assistiran a la descomunal, corprenedora interpretació de Montse Esteve.
Magda Puyo dirigeix un muntatge que és un encert absolut. Lucas Ariel Vallejos ha confegit l'espai sonor a partir dels sorolls amplificats que es generen a l'espai dels magatzems —la vibració dels fluorescents, el pas de l'aigua per les canonades, el desplaçament de fustes i de ferros— i Encarni Sànchez s'ha ocupat de pautar el moviment escènic i la interacció de la intèrpret amb objectes escènics diversos —un somier que grinyola, un tub enorme, escales, maletes, etc.—. Tots tres, amfitrions d’excepció, ens conduiran per una mena de Gòlgota industrial i ens aniran emplaçant allà on l’actriu ha d’interpretar cadascuna de les quatre escenes o estacions del viacrucis en què s’estructura la peça. Montse Esteve, que ja havia encarnat Mamma Roma l'any 2006 al Teatre Lliure —dins l'espectacle PPP, de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé, a propòsit de la figura i el llegat de Pier Paolo Pasolini—, és ara Maria, Mari, Meri. De cognom, Croce. Una madonna dels suburbis que ven deixalles al mercat de les puces de Torí. Irromp parlant sola, enfundada dins una faixa de color carn, i se'ns adreça com si fóssim Giovanni, el pare del seu fill, i successivament també diversos interlocutors absents. El seu és un monòleg dialògic que s'omple de discursos i de personatges, i es desfà en fantasies cada cop menys innòcues.
La primera estació del viacrucis té lloc en un racó poblat de persianes, escambells, cadires de fusta i, sobretot, un munt de maletes que serviran per al·ludir a les mercaderies que ven Maria Croce. Els espectadors, asseguts en bancs de diferents mides i estils, assistim a un devessall furiós de paraules, a una ironia dolguda i gastada però encara pirotècnica, i la veiem moure's amb gestos maldestres davant i darrere dels prestatges atapeïts d'utillatge. En un altre espai, on es guarden trams d'esglaons de tota mena, l'actriu s'enfila a l'escala més alta per deixar anar un parlament del tot accelerat amb què reprodueix, tot menystenint-lo, el subtext mental que imagina que corre, com un riu contaminat, per sota del discurs políticament correcte de la professora del seu fill i de diferents dames de l'assistència social i la caritat cristiana: “que sembleu tots tallats del mateix patró / i els fills que els sembla que els-e feu en sèrie / tots uns lladres ignorants”. Assistim, doncs, al bucle obsessiu del ressentiment com a estratègia de supervivència. El personatge deixa entreveure també una certa tendresa que es transformarà després en indefensió i una irada impotència: “Fes-ho tu de criar un fill més sola que la lluna”.
La tercera escena, emmarcada per estructures de color negre i columnes de formigó, té com a principal destinatari el comissari Ponzio, que es renta les mans com un Pilat de la Itàlia —o l'Europa— contemporània. En la darrera escena, adreçada a un jutge amb el qual mai no arriba a entrevistar-se, Maria Croce topa amb la burocràcia estatal, així com amb l'opacitat i l'ocultació d'un poder impunement repressor. Tot són negatives reiterades, cites posposades i una absoluta manca d'informació —no sap si el seu fill, que “s'ha fotut en un bon cristo i tot aquest calvari”, és retingut a la fiscalia o a la comissaria; ni tan sols si és viu o mort—. S'estavella contra les institucions, que són com aquest mur de formigó al qual s'arrapa. El personatge evoluciona cap a un to més íntim, més derrotat i reflexiu, que dona la mesura del seu profund desvaliment: “què hi pot fer-hi una mare que ha fet de mare soltera / tota la seva santa vida / per pujar un fill que jesús déu meu?”. Va i torna com una marea, l'obsessió, la iteració furiosa, neuròtica, amb un to cada cop més ominós i tràgic, inútilment vindicador: “i jo vull entendre aquest destí de què va / estimat doctor Ponzio / que si un se n'en renta les mans amb mistol / l'altre es té d'enfrontar-se an el seu destí”.
La veu de Maria Croce és la d'una supervivent que ho té tot i tothom en contra, i que només compta amb la seva pròpia xerrameca incoherent, entortolligada, propensa a la ràbia imprecatòria. Les rialles enfiladisses del principi —agòniques, boges, estridents— esdevindran escarafalls sense esclat, opacs i esmorteïts, en les dues darreres escenes, molt més impregnades de pena. Els espectadors som també, per moments, moguts a un riure que, tot i produir-se a costa d'uns prejudicis salvatgement sexistes i racistes, arran d'unes ocurrències extravagants, es revela reconeixedor del coratge que es necessita tenir —i que Maria té— per entomar les dificultats d'un dia a dia devastador.
La traducció d'Albert Arribas duu el personatge a un imaginari més proper, sense canviar-ne, però, els referents. Trasllada a un català ple d'ànima i de veritat aquest llenguatge barroer que s'enreda en reiteracions obsessives, del tot neuròtiques, i s'estintola sobre denigrats vocatius i execracions. Montse Esteve assumeix amb coratge, talent i autèntic ofici la veu polifònica de Maria Croce, prenyada d'altres veus que deforma i difama per protegir-se, per conjurar-ne el perill i la maldat. Del tot posseïda per aquest text enormement dinàmic i punyent, groller, irreverent i exasperat, l'actriu ens percudeix amb interjeccions, barbarismes i repeticions —amb variacions de to, intenció i intensitat— que fa passar pel seu cos i que la travessen, en un flux i reflux condensat i concèntric que acaba revelant el nucli dramàtic de partida. És un treball magnètic i en profunditat el de Montse Esteve, que, propulsada per una paraula entotsolada i alhora expansiva, alienada i colèrica, enderroca les defenses de l'espectador amb aquesta envestida verbal i emocional, consumada plasmació del descontrol mental i la sordidesa.
Tot i que la tradició musical i pictòrica a l'entorn del patiment de Maria durant la crucifixió del seu fill és referenciada i al·ludida des del títol mateix de la peça, no hi tenen cabuda ni la música sacra ni els tableaux vivants barrocs. El calvari evocat és el propi d'una dona marginal i desemparada — “i aixins resulta que he suat tota aquesta cansalada / per sacrificar-li un fill an a la política? / que és com regalar-l'hi an a l'estat / te'l treu i te l'envia an allà on-te vol”—, representant dels exclosos i mare de tota la humanitat sofrent. Antonio Tarantino, l'últim gran exponent del teatre de la paraula, fa de la Verge un mite popular, vinculant-lo a les capes més baixes de la societat, i demostra fins a quin punt pot produir pensament, generar expressivitat —bruta però incontestable— i revestir dignitat una dona socialment considerada com una pària.
Article publicat a Núvol el 27 de gener de 2020
