La discriminació i l’assetjament psicològic i identitari que determina la repressió de la imaginació i empeny a l’autoanorreament. Aquests són els temes de l’espectacle, que il·lustra un germen que fa niu pertot però que, sobretot als instituts, en aquella edat en què qualsevol futur sembla possible, estableix la seva paradoxa desemmascarant els límits del ramat en què ens convertirem. Una ‘massacre a cinc veus per una víctima’ per parlar del bullying homòfob i intentar combatre la discriminació identitària. Un “homenatge” per recordar l’adolescent romà, un de tantíssims, que es va suïcidar penjant-se amb el seu mocador rosa. El teatre es converteix així en un instrument per comunicar noves maneres d’observar la realitat en el respecte per les tries i les naturaleses dels individus. Un procés per fer política, que s’ha d’entendre com una responsabilitat que els ciutadans tenen dins la polis. Sense empunyar cap metralladora, sinó assumint un compromís que esdevé un acte de valentia.
Natura morta. Un cant contra l'assetjament homòfob. Els italians de la companyia Ricci/Forte han revalidat amb aquest segon espectacle, «Still Life», l'assignatura pendent que havien deixat amb el primer, «Macadamia Nut Brittle», on el text —tal com deia en el comentari anterior— semblava més interessant que la performance.
Aquí, el text continua mantenint el mateix interès. I la performance —el no teatre, el teatre dansa o simplement el teatre físic, si es vol— guanya en expressivitat, tot i que encara manté alguna acció gratuïta o també superada pel temps, a més d'alguna altra opció escènica, com la de les inscripcions en una pissarra del fons amb una sèrie de fórmules i gràfics que amb prou feines arriben als espectadors.
Ricci/Forte reacciona després del suïcidi d'un adolescent de quinze anys de Roma que es va estrangular amb una bufanda rosa després de patir assetjament homòfob. I amplia el seu homenatge cap a altres adolescents que s'han vist perseguits per companys d'institut, no només a l'hora del pati —com es deia abans— sinó a través de la nova arma de doble tall que és el ciberassetjament.
Una estesa d'espelmes vermelles enceses al fons de l'escenari rep els espectadors. Només començar, una sèrie de noms i les seves edats adolescents apareixen en projecció. Els integrants de Ricci/Forte es disposen a fer una mena de conferència que esdevé una caixa d'accions multidisciplinars, des de l'escampall incontrolable i enganxadis a la roba i el cabell dels espectadors de plomes d'ànec rebentades d'una colla de coixins fins a les ruixades amb regadores d'aigua, l'escena de cuina o la interacció, sisplau per força, dels intèrprets en un passeig per la platea a petonejada lliure: els tres actors amb alguns dels espectadors i les dues actrius amb algunes de les espectadores a l'atzar. Mentol en esprai com a elixir protector. Diuen, els de Ricci/Forte, que Jesús ja ho va practicar amb els seus apòstols. De segur, però, que molts dels espectadors no s'esperaven assistir a una mena de Sant Sopar amb llengua inclosa.
Com ja passava en l'espectacle anterior, els simbolismes no sempre són clars i evidents si els espectadors no s'han informat abans de quina és la intenció de fons del missatge subliminal que Ricci/Forte vol transmetre. Sí, però, que hi ha unes escenes de text —la de les mares parlant als seus fills que vindran o la de la germana recordant el germà ofegat amb la bufanda o la del recull epistolar adreçat als joves que han decidit deixar aquest món sota la pressió d'assetjament— que són un testimoni contra el bullying i contra la discriminació per raó d'identitat.
Una «Still Life» amb iconografia de martiri inclosa en una de les escenes amb una mena de Sant Sebastià contemporani, de carn i os —un dels intèrprets— a pèl, amb mòbil i auriculars connectats a l'Spotify, castigat a puntades de peu amb empremtes de quitrà, sanguejant, però sense les sagetes, entronitzant-lo, en nom dels adolescents víctimes de buylling homòfob, com a icona que és de la comunitat homosexual. Natura morta. (...)