Still Life

informació obra



Autor:
Ricci/Forte, Raquel Díaz Reguera
Intèrprets:
Fabio Gomiero, Anna Gualdo, Liliana Laera, Giuseppe Sartori, Simon Waldvogel
Assesor de moviment:
Marco Angelilli
Ajudant de direcció:
Ramona Genna
Direcció:
Stefano Ricci
Adaptació:
Paco Mir
Sinopsi:

La discriminació i l’assetjament psicològic i identitari que determina la repressió de la imaginació i empeny a l’autoanorreament. Aquests són els temes de l’espectacle, que il·lustra un germen que fa niu pertot però que, sobretot als instituts, en aquella edat en què qualsevol futur sembla possible, estableix la seva paradoxa desemmascarant els límits del ramat en què ens convertirem. Una ‘massacre a cinc veus per una víctima’ per parlar del bullying homòfob i intentar combatre la discriminació identitària. Un “homenatge” per recordar l’adolescent romà, un de tantíssims, que es va suïcidar penjant-se amb el seu mocador rosa. El teatre es converteix així en un instrument per comunicar noves maneres d’observar la realitat en el respecte per les tries i les naturaleses dels individus. Un procés per fer política, que s’ha d’entendre com una responsabilitat que els ciutadans tenen dins la polis. Sense empunyar cap metralladora, sinó assumint un compromís que esdevé un acte de valentia.

Crítica: Still Life

06/02/2017

Una bomba teatral contra l’assetjament i l’homofòbia

per Toni Polo

El suïcidi d’un noi romà per assetjament és l’origen d’aquesta obra brutal, kanyera i explosiva. És només un de tants desenllaços fatals que continuen donant-se a Itàlia i a tot el món. La companyia Ricci/Forte va crear un espectacle (que hem pogut veure al Lliure aquest cap de setmana dins del cicle Canvi de codi) dels que involucra tothom en la denúncia duns fets miserables que estan a lordre del dia i que, amb les xarxes socials, ha arribat a nivells dassetjament impensables.

Lescenari regalima fins a la platea (tothom hi està implicat, en lobra i en la vida real) on tres nois i dues noies plasmen el problema amb metàfores, amb coreografies, amb discursos, amb violència o amb petons. Amb cruesa, sense pietat. Stop al festival de la pietat, diuen en un moment, just després de reproduir lelegant, formal, correctíssim, repetitiu telegrama del president de la república, Giorgio Napolitano (polític, dit de passada, comunista!). Un telegrama, en realitat, fastigós, lamentable, inoperant: ...algú que ens ha deixat tràgicament (bla, bla, bla...). Fi. Ponç Pilat no ho hauria fet millor. Brutal.

Lobra transcorre a un ritme frenètic, amb música electrònica, amb explosions de plomes, amb terribles moments muts i danses combatives, però no sels escapa en cap moment de les mans. Donen veu a les mares, que donen una lliçó de vida davant de tantes llàgrimes de cocodril que no aturaran mai la massacre (massacre, sense mitges tintes); als violents, que sembla que comptin amb el beneplàcit de la societat; a les víctimes, que sarrosseguen intentant fugir o fan, literalment, de tripas corazón; al públic, amb qui trenquen totes les barreres... Cinc intèrprets generosíssims, que ho donen tot a lescenari, amb un amplíssim repertori de recursos que de vegades posen la pell de gallina.

Teatre de creació, de denúncia. Teatre necessari per fer-nos prendre un punt de vista per sobre dallò que és, senzillament, políticament correcte.