Story, story, die- Alan Lucien Øyen

Teatre | Dansa

informació obra


Coreografia:
Alan Lucien Øyen
Sinopsi:

Dansa i teatre conflueixen en la nova creació d’un dels artistes més innovadors de l’escena noruega i internacional. Hi repassa les mentides que diem per aconseguir allò que tots i totes volem: ser estimats.

És considerat com un dels principals talents de les arts escèniques europees actuals, un artista que treballa a la vegada en dues disciplines sense que sigui possible decidir amb seguretat a quina s’hauria d’adscriure el que estem veient. No és estrany, perquè, com ell mateix explica, Alan Lucien Øyen es va passar la infantesa a Den Nationale Scene, el teatre de Bergen, on el seu pare treballava com a responsable del vestuari d’actors i actrius, cosa que li va permetre viure des de dins el món de l’escena. Va començar a estudiar dansa amb 17 anys amb un mestre hongarès i, quan alguns anys després, ja format a Bergen, Oslo i Colònia, va començar a crear les seves pròpies coreografies, en els seus incloïa solos uns llargs monòlegs que feien difícil continuar considerant les seves creacions com a representacions de dansa i prou. Tots dos llenguatges, el dramatúrgic i el coreogràfic, són gairebé impossibles de deslligar per a Alan Lucien Øyen. Els combina un cop més a Story, story, die, una peça per a set ballarins i ballarines que se centra en la relació d’interdependència que s’estableix entre l’amor i la mentida. I és que, en essència, tothom vol que l’estimin i, per aconseguir-ho, som capaços de reinventar la nostra vida diària i fer-la encaixar, així, en un model desitjable, que pugui ser objecte de l’afecte i la consideració d’altri, ni que sigui expressada mitjançant un m’agrada a les xarxes socials. En aquestes xarxes, tothom està obligat a explicar contínuament “històries” positives, de manera que qui no aconsegueix encadenar narracions d’èxit, una rere l’altra, està “mort”, com a mínim socialment (d’aquí el títol de la coreografia). Un moviment coreogràfic d’alta intensitat, unes imatges que semblen gairebé cinematogràfiques i un text incisiu i sempre present que acompanya el moviment, constitueixen un espectacle que ha estat creat per l’artista en col·laboració directa amb els i les intèrprets i que incorpora vivències i experiències personals dels mateixos ballarins i ballarines, sempre a la recerca de la màxima sinceritat.

Alan Lucien Øyen va signar les primeres coreografies l’any 2004 i, dos anys més tard, va crear la seva companyia, Winter Guests, un col·lectiu multidisciplinari que aplega actors i actrius, ballarins i ballarines, escriptors i escriptores i persones dedicades al disseny d’escenografies o a aspectes tècnics de les arts escèniques. Ha presentat peces de dansa com What’s not to love? (2007), que també parlava sobre l’amor utilitzant referències del món del cinema, la televisió i el teatre; l’esdeveniment escènic de sis hores de durada Coelacanth (2013), en el qual explorava, amb una dotzena de músics en escena, les interioritats de la vida teatral fent servir també el llenguatge de la dansa; Simulacrum (2016), creada al Japó amb els llenguatges de la dansa contemporània, el teatre kabuki i el flamenc; la coreografia creada per encàrrec del Tanztheater Wuppertal Bon voyage, Bob (2018); The Hamlet Complex, una peça basada en l’obra de Shakespeare per al Norwegian National Ballet (2021) o, també aquest 2021 passat, The American Moth, una representació multimèdia amb dansa, teatre en diversos idiomes i vídeo en directe que parla sobre les relacions intergeneracionals i té com una de les protagonistes principals la mítica actriu Liv Ullman.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Story, story, die- Alan Lucien Øyen

11/07/2022

Spectacle of narcissism

per Alx Phillips

The rollercoaster ride of incessant social media is evoked in this phenomenal and challenging piece by Norwegian choreographer Alan Lucien Øyen. Performances exemplified by that the Canadian dancer Zander Constant combine non-stop self-narrative and virtuosity in movement, as dancers perform an attempt to perfect and market themselves – their sense of self inevitably comprised of external references, deemed to be successful. The stage features a mere door: a symbol of self realisation, perhaps? But walk through it, and… you’re at the back of the same stage you left. 

Øyen, artistic director of the company Winter Guests in Norway and an associate artist at Oslo Opera House, works with both theatre and dance. His marathon play Ceolecanth won a Hedda Award, a Norwegian theatre award named after the Henrik Ibsen character. He created a full-length piece for Tanztheater Wuppertal Pina Bausch, and is set to work with Nederlands Dans Theatre in a subsequent production. 

Story, story, die is very much collaborative, says the choreographer, “It started through dialogue. We were looking at this concept of theatricality, where fiction meets reality, I wanted to see how we apply this to our everyday life. In its extremity, through social media: you make a little film clip of your life telling the world how you feel. But it’s not limited to social media, in any kind of conversation we reveal something or we hide something in order to be perceived in a certain way. We want recognition, we want to be loved… it's something very human.” 

Hyperactive and gruelling, effervescent and cloying, this approach from the self, from the ‘I’ is not an easy ride. Nor should one think it is new or reflective of a generation; the dancers are in their 30s, ‘veterans’ in the dance world, says Øyen. However, social media has provided a means to bring out the worst in a human being: “There’s one duet we called ‘Grindr Duet’ and we were exploring ideas like, what it means to have encounters facilitated through the internet and what it means if I want something for me from another person; and if a few people do that, how does that work choreographically. This concept of need translated into movement.” 

While we all desire intimacy, the elaborate barriers we put up make it even harder to achieve, says Øyen: “The process of getting to know someone intimately is overwhelmingly exhausting; one dreads the process of gaining intimacy and letting go of all the masks. We also asked ourselves, if we do manage that, is there anything actually left?”