Qui s’expressa un i altre cop fent servir paraules aproximadament similars a les que figuren en el títol d’aquest text, és el personatge interpretat per Zander Constant, un dels set extraordinaris intèrprets d’una proposta coreogràfica que els hi exigeix, alhora, un ben notable esforç a nivell actoral . Però , què busca exactament en Zander, amb la seva demanda que és alhora un oferiment, que està marcada per la urgència de qui espera amb ànsia obtenir respostes emocionals immediates, i que es renova amb la mateixa insistència cada cop que canvia de destinatari, com si aquest nou destinatari estigués destinat a ser ja el definitiu punt final de la recerca ? Busca amor, busca sexe, busca amistat, busca una simple mostra d’afecte, busca potser una carícia perduda, busca senzillament aquell reconeixement per part de l’altre capaç de donar-li entitat a ell mateix? Ho busca tot plegat, o potser no busca tampoc exactament res en concret d’això? De fet, la pregunta la podríem dirigir al mateix Zander, perquè a l’hora de construir la seva proposta, Alan Lucien Oyen els hi ha demanat a cadascun dels seus set intèrprets aquella mena de implicació que passa per traspassar al text i al moviment físic vivències personals . I en Zander (d’altra banda, com la resta d’integrants de la companyia, però potser amb un més marcat protagonisme) transforma alhora cadascuna de les seves paraules demandants en un gest coreogràfic que visualitza de forma ben precisa el patent neguit vital latent que encobreixen.
Explica el creador que aquest és un espectacle que vol reflectir la interdependència existent entre la mentida i l’amor. I que ho fa tenint molt present de quina forma circula la mentida per les xarxes socials; de quina forma la necessitat de connectar immediatament amb l’altre amb la mateixa urgència amb què ho intenta fer un i altre cop en Zander, potencia encara més la falsificació de la pròpia identitat. Una falsificació que passa inevitablement per exhibir a l’aparador virtual el millor d’un mateix, encara que aquest “millor” , guardi només un relatiu parentesc amb la realitat quotidiana de qui està construint la farsa. I una falsificació que revela clarament la por que desperta quedar-se despenjat d’un mercat humà en el qual , la competència és del tot ferotge, i l’oferta, inesgotable . És tanta la inseguretat que provoca no ser portador de la mercaderia desitjada pels altres, que quan algú com el Zander li atorga a algú altre aquest poder emocional , pots ser que l’altre desenvolupi ràpidament els seus instints de abusador, com visualitza un dels moments més dolorosos de l’espectacle : abusar de qui t’ha col·locat en un lloc impossible, acostuma a ser quelcom força freqüent. He dit, un lloc impossible? Doncs , sí. I és que, xarxes socials a banda, som davant d’una vella història que es repeteix des que l’amor circula entre els essers humans. D’alguna manera , i encara que sigui passant sovint pel filtre de l’exhibició narcisista també ben encobridora, les xarxes semblen donar-li encara més la raó a aquella cèlebre definició de Lacan segons la qual, l’amor consisteix en donar el que no és té, a qui no ho és. Un doble equivoc que la urgència de les xarxes no fa més que amplificar , però que ha estat sempre entre nosaltres.
Acceptant aquesta possibilitat, caldrà reconèixer que tot intent d’aproximació a l’altre, tot intent de seducció, donant-li a aquesta paraula la seva més amplia accepció, passa per un punt d’impostura , un punt d’escenificació. Quelcom que reflecteix encertadament l’espai des del qual ens rep la mateixa companyia; un espai àrid i gairebé nu, tret d’unes poques cadires, i una porta que està carregada de possibles significacions, però que no serveix exactament per connectar entre si habitacions o decorats. Però alhora, i abans encara d’iniciar-se l’espectacle com a tal, sona en aquest espai àrid una banda sonora amb ressons vintage, d’aquelles que conviden precisament a crear una atmosfera seductora. I aquests rampells vintage que semblen anunciar la veu d’un crooner , però que queden ràpidament interromputs, assalten de tant en tant l’escenari. Gairebé, com si intentessin esmorteir els efectes demolidors derivats del rebuig .Quan en Zander intenta situar-se en el lloc ideal que creu que busca l’altre, s’està ja condemnant a aquest rebuig, perquè qui mostra tan clarament la seva disponibilitat a transformar-se d’aquesta manera, està mostrant alhora aquelles carències de les quals l’altre, no en vol sentir a parlar. I s’arrisca a que li passi el que li passa a un altre dels ballarins, i acabi amb el cos cobert de capes de pintura i transformat en un memento mori, un esquelet que sens dubte faria un bon paper com a artista convidat a ballar a Verges la Dansa de la Mort la nit de Dijous Sant. Posats a posar-li lleugeres traves, és cert que la proposta de Lucien Oyer potser resta per moments un xic massa freda, un xic massa distant, un punt lleugerament nebulosa . Però al cap i a la fi, aquesta fredor , aquesta distancia i aquesta nuvolositat , no fan altra cosa que il·lustrar encara més l’abisme que s’obre quan qualsevol Zander de torn a l’espera del “like” amorosament definitiu, , s’ha d’enfrontar un cop més a donar-se la desoladora patacada . Serà cosa de perfeccionar encara més la mentida, a veure si la propera vegada ens en sortim.
