Un ballarí amb una tela de 30 metres de llarg per 3 d’ample de color Sismògraf ens incita a reviure els espais, a dibuixar de nou els contorns, a explorar-ne la naturalesa arquitectònica i sensitiva, a dialogar amb la seva identitat. Es tracta de desplegar la immensa tela, abrigar les superfícies, com si jugués amb un pinzell gegant.
Street Pantone és una intervenció a l’espai, un teixit de dansa carregat de símbols, referències estètiques i anhels arquitectònics. Dinamitzat per l’intèrpret i coreògraf Gilles Viandier, Street Pantone esdevé un duet ben singular, el ballarí i la tela, interactuant amb l’entorn i la mirada dels espectadors, transformant la realitat i el paisatge, creant instal·lacions efímeres vinculades al context i la història dels llocs.
Una proposta que comptarà amb la intervenció en directe de la violoncel·lista Eva Curto.
El Sismògraf s'identifica per un color (blau turquesa) que en l'escala del pantone és el 325C. Té tanta potència com el seu nom i només el supera en el merchandising les línies que tremolen expressant el moviment de la dansa i també el volcànic de la Garrotxa. Gilles Viandier va fer una proposta istosa amb 30 metres de tela sedosa del color del 325C que, executada al carrer, podria tenir una vistositat festiva. També el seu joc en què el ballarí es mou entre el públic amb un punt entre divertit i estrafolari. Possiblement, el festival que sempre proposa peces que transitin pel carrer com ara l'unicorn d'El cuerpo como escultura (2016) 0 La grande phrase (2018). Són fórmules que, avui, en plena pandèmia, s'han hagut de recol·locar i això els hi treu bona part del sentit de l'aventura. A l'Hospici veure com s'enrosca la tela passant per sobre dels caps dels espectadors però sense quasi interacció, quedava un punt naïf. De totes maneres, tampoc va resultar la mínima interacció final, un cop feta la transformació final en l'esperat maillot de superheroi (emulant involuntàrament al Súper Bon noi dels Amics de les Arts): va provocar por amb els més menuts. L'exercici de crisàlida dins de la font i l'acompanyaent al violoncel (que somreia còmicament les sortides estrafolàries de l'artista) són detalls que es poden salvar d'aquest treball que va arribar en una època que no li era propícia i que es pot recordar com la bandera més gran del Sismògraf... fins ara.
