Sabem molt bé l’abisme que s’obria davant
Sarah Kane quan arribaven les 4.48 hores de la insomne matinada, aquella hora
en la qual els dimonis íntims campaven
pels seus aires, i queia del tot
la màscara capaç de fer-li creure que encara tenia un cert control sobre
la seva vida. Kane li va dedicar a tan depressiu moment el darrer text de la seva curta existència , deixant
constància que, minut més minut menys,
aquest és el moment del dia encara envoltat de nit més perillosament
temut pera qualsevol ànima deprimida. I ara
Les Impuxibles , creant una mena d’homenatge/connexió amb Kane,
l’assenyalen també com aquell moment de la matinada en el qual si tens un piano a mà, mantens amb ell una
relació visceral i pateixes un trastorn obsessiu compulsiu ( el maleït TOC)
d’aquests que no et deixen mai en pau , el que et cal és començar a colpejar
amb força les tecles: de vegades, sembla que només el seu soroll sigui capaç
d’alleugerar el teu patiment, i fer callar les obsessives idees que sempre
donen voltes i més voltes dins del teu cap. I si viu sota teu una veïna poc
acostumada a aquesta mena de contundents
interrupcions sonores nocturnes , el millor que pots fer és intentar
convertir-la en la teva còmplice : les 4.48 de la matinada és també una bona
hora per a que dos esperits solitaris percebin les seves connexions emocionals i sentimentals.
A aquestes
altures, ja no cal ni dir que la pianista en qüestió és Clara Peya. Però si cal
afegir que, en un acte de sinceritat creativa que potser en tingui també quelcom
de saludablement terapèutic, és del seu propi TOC del que ens està parlant
Clara , tant a través aquestes tecles que domina amb el talent que tots li
coneixem , com a través de les paraules que li ha escrit María Velasco ( i
que t’arriben projectades per les parets, pronunciades pels
intèrprets i visualitzades també mitjançant el llenguatge del signes) , com
a través del moviment coreogràfic dissenyat per l’altra Impuxible irreductible,
la seva germana Ariadna. Que , per cert, no dubta en bromejar assegurant que
tots la coneixem més com a “la germana de...” que pel seu propi nom, encara que
en realitat el seu nom estigui ja tan associat a espectacles d’èxit ( ara
mateix tenim a la cartellera la del tot recomanable reposició d’ “El despertar
de la primavera”, i ja s’anuncia el retorn de “Maremar” aquesta tardor ), que
jo crec que tothom té ja molt clar qui és Ariadna, i la notable intensitat que
posseeix la seva dansa. I aquesta Ariadna , en un altre exercici de sinceritat,
no dubta tampoc en parlar del molt fort vincle que l’uneix a la germana, i de
les mateixes dificultats que ha de superar de vegades el vincle quan el TOC es
fica massa de per mig.
I ara , que ningú
s’equivoqui. La Suite està sotmesa tota l’estona a l’omnipresència del trastorn
i de les seves connotacions depressives, però no en té res de depressiva. Parla
tota l’estona d’allò que designem com “la malaltia” , recordant-nos que tenir-la ben classificada i diagnosticada
pot inspirar certa confiança a qui, pel fet de no haver estat mai diagnosticat,
es creu il·lusòriament que és immune a ella. Però no adopta mai una posició
malaltissa davant la malaltia sinó que , per contra, ens parla de com aprendre
a conviure amb ella de la millor forma possible ,i fins i tot ,de com saber
trobar-li el punt , i arribar a
considerar-la un element més de la teva personalitat amb els seus
factors enriquidors. D’acord: de vegades és una llauna carregar amb ella! Però
– ens ve a dir la Suite- ,posats a triar , desprendre’s del tot d’ella
implicaria també perdre’t masses coses que ara, formen ja part de tu. Al cap i
a la fi - i vist des de l’egoisme de
l’espectador – sense ella no tindríem espectacles com aquest, tan ple
d’intensitat musical com de torrencialitat física, capaç de posar-li humor al
TOC més emprenyador, d’omplir l’escenari amb tecles i més tecles de les més
variades característiques, i de demostrar-te que , si ho saps portar, fins i
tot un dimoni personal es pot acabar
convertint en un col·lega d’aquells que de vegades et sobren, però que alhora
trobes a faltar quan estan massa absents. I doncs: no és realment això la
normalitat, encara que hi hagi qui s’entossudeixi en donar-li a la paraula
“normal” uns valors absoluts que fan figa per tot arreu ?
