Quatre actors, dos d’ells amb cadira de rodes, expliquen els seus somnis, la seva vida quotidiana, les mirades dels “altres” i la seva pèrdua d’intimitat i autonomia. Amb aquestes històries i a través d’uns dibuixos, com si fossin una vinyeta de còmic, es transporta l’espectador a un món divertit que emociona i que permet percebre la realitat de les persones amb mobilitat reduïda.
Una peça petita, gairebé “íntima”, amb un gran valor artístic i educatiu.
Transmetre la veritat. Amb una representació ben simple. Aquest és el repte del Teatro La Ribalta-Kunt der Vielfalt. En el cas de Superabile, representen les seves preocupacions. Les teatralitzen. Tracten la sobreprotecció dels que conviuen i ajuden els discapacitats. Els anul·len. I volen desprendre's-hi. Ben al contrari de Suite TOC Num 6 en què Clara i Ariadna Peya fan un cant a la persona amb trastorn obsessiu compulsiu (TOC) però també de la persona que hi conviu,que li fa les cures, que la vetlla.
Superabile forma part d'un teatre comunitari que va més enllà del teatre com a teràpia. Que mira d'explotar un personatge a partir de la particularitat de l'intèrpret. Hi ha el que fa els efectes sonors, el que mostra orgullós el seu cos i demostra la seva competitivitat social o la noia que explora sensibilitat i que voldria viure un episodi d'amor (que qui la vetlla, el dificulta). És similar al treball de Clàudia Cedó a Escenaris Especials (Cinema): integrar actors amb discapacitats a l'escenari amb plena normalitat. A la Mostra, al 2016, es va fer una versió de Hansel & Gretel (H&G de l'Accademia Perdutta): Els dos germans perduts els interpretaven uns actors discapacitats. La crueltat de la bruixa era molt més cruel. Però, sobretot, la seva salvació, resultava molt més alliberadora.