Del dolç a l'amarg s'ha d'insinuar tota una geografia gustativa. El solo de Thomas Hauert manté una certa intriga amb un espai buit pràcticament i uns llums de colors blaus i vermells (i un focus que projecta tonalitats de verd a una de les parets laterals blanques). de seguida s'enten el codi, el joc, en què el ballarí decideix trencar cada fragment quan pensa que ja l'ha abastat la potència amb un estil concret de moviment (avisa el tècnic marcant "temps") i aquest canvia de pista de so. En aquest sentit, la peça és una oportunitat per veure l'àmplia gamma de moviments que pot ensenyar Hauert, preferentment en posició vertical i, canviant-se capriciosament (o no) de vestuari. És un cos que hipnotitza amb un moviment intens i que no permet buidor. Fins i tot, les pauses tenen una certa densitat.l Cal entrar al ritme de la proposta i no buscar-hi matisos gustatius, només deixar-se admirar per la força en el moviment de les escenes. Predominen els moviments arrodonits, preciosos, de matís, gens abruptes.
Pulse Constellations juga molt més en un primer pla. D'entrada, juga amb una llum de sala, inequívoca. I una pista de so que no es fragmenta. El mèrit és la capacitat de comptar del ballarí en les seves inàmiques de repetició que aconsegueix quadrar al mil·límetre amb una partitura enrevessada ireiterativa, tot i que amb un ritme constant. Respon bastant a la idea de Hauert del Mickey Mousing, posar moviment a la partitura, de la mateixa manera que es posava imatge als dibuixos animats de Disney amb una partitura anterior. Certament, hi ha una notable capacitat de comptar i no despistar-se en una coreografia que va alternant reinteracions i que es desenvolupa amb energia, amb moviments més aviat enèrgics, angulosos, que els hi falta maduresa per ablandir-los i dotar-los d'una certa elegància.
Els dos treballs contrasten amb el joc de la il·luminació.Però coincideixen amb el seu gust per presentar un treball de virtuosisme (sigui en la qualitat i diversintat de moviments) com en la concentració i fisicitat de la coreografia. Domina i brilla el com s'exposa, amb coherència cadascú amb el seu dispositiu però es troba a falñtar el què els mous o el per què es planteja aquells quadres. Cerftament, el treball de la companyia Zoo es construeix gràcies a les complicitats dels artistes amb Hauert. Però aquesta generositat a la sala d'assaig no traspassa en l'escenari, i és una llàstima perquè ajudaria a connectar-hi millor. I a fer-la, sense deixar el seu gust per la matemàtica racional i la plasticitat abstracta, més accessible a un major segment de públic.
