(sweet) (bitter) + Pulse Constellations

informació obra



Autoria:
Gabriel Schenker , Thomas Hauert
Intèrprets:
Gabriel Schenker
Producció:
ZOO, Thomas Hauert, STUK, TAKT
Direcció:
Thomas Hauert
Sinopsi:

(sweet) (bitter) és un poema musical d’amor impossible que Thomas Hauert interpreta com l’expressió d’un conflicte entre la felicitat que comporta el fet de perseguir un ideal i el turment de saber que aquest ideal restarà sempre lluny del teu abast.

Pulse Constellations pren com a punt de partida la composició de música electrònica de John McGuire Pulse Music III, de l’any 1978, una complexa obra que combina tot un ventall de ritmes, tempos i melodies per tal de formar una seqüència de 24 seccions diferenciades però alhora interrelacionades.



Crítica: (sweet) (bitter) + Pulse Constellations

09/03/2018

Perillosament insípid

per Jordi Bordes

Del dolç a l'amarg s'ha d'insinuar tota una geografia gustativa. El solo de Thomas Hauert manté una certa intriga amb un espai buit pràcticament i uns llums de colors blaus i vermells (i un focus que projecta tonalitats de verd a una de les parets laterals blanques). de seguida s'enten el codi, el joc, en què el ballarí decideix trencar cada fragment quan pensa que ja l'ha abastat la potència amb un estil concret de moviment (avisa el tècnic marcant "temps") i aquest canvia de pista de so. En aquest sentit, la peça és una oportunitat per veure l'àmplia gamma de moviments que pot ensenyar Hauert, preferentment en posició vertical i, canviant-se capriciosament (o no) de vestuari. És un cos que hipnotitza amb un moviment intens i que no permet buidor. Fins i tot, les pauses tenen una certa densitat.l Cal entrar al ritme de la proposta i no buscar-hi matisos gustatius, només deixar-se admirar per la força en el moviment de les escenes. Predominen els moviments arrodonits, preciosos, de matís, gens abruptes.

Pulse Constellations juga molt més en un primer pla. D'entrada, juga amb una llum de sala, inequívoca. I una pista de so que no es fragmenta. El mèrit és la capacitat de comptar del ballarí en les seves inàmiques de repetició que aconsegueix quadrar al mil·límetre amb una partitura enrevessada ireiterativa, tot i que amb un ritme constant. Respon bastant a la idea de Hauert del Mickey Mousing, posar moviment a la partitura, de la mateixa manera que es posava imatge als dibuixos animats de Disney amb una partitura anterior. Certament, hi ha una notable capacitat de comptar i no despistar-se en una coreografia que va alternant reinteracions i que es desenvolupa amb energia, amb moviments més aviat enèrgics, angulosos, que els hi falta maduresa per ablandir-los i dotar-los d'una certa elegància. 

Els dos treballs contrasten amb el joc de la il·luminació.Però coincideixen amb el seu gust per presentar un treball de virtuosisme (sigui en la qualitat i diversintat de moviments) com en la concentració i fisicitat de la coreografia. Domina i brilla el com s'exposa, amb coherència cadascú amb el seu dispositiu però es troba a falñtar el què els mous o el per què es planteja aquells quadres. Cerftament, el treball de la companyia Zoo es construeix gràcies a les complicitats dels artistes amb Hauert. Però aquesta generositat a la sala d'assaig no traspassa en l'escenari, i és una llàstima perquè ajudaria a connectar-hi millor. I a fer-la, sense deixar el seu gust per la matemàtica racional i la plasticitat abstracta, més accessible a un major segment de públic.