Sweet Tyranny

informació obra



Coreografia:
Pere Faura
Direcció:
Esteve Soler, Jordi Queralt
Dramatúrgia:
Esteve Soler
Escenografia:
Jordi Queralt
Intèrprets:
Laura Alcalà, Sarah Anglada, Miquel Fiol, Claudia Solwat, Roser Tutusaus, Javi Vaquero, Pere Faura
Text:
Esteve Soler, Pere Faura
Il·luminació:
Jordi Queralt, Sergio Roca Saiz
Músics:
DJ Amaranta Velarde
So:
Ramon Ciércoles
Vídeo:
Joan Escofet
Vestuari:
Jorge Dutor
Producció:
Companyia Pere Faura , Mercat de les Flors, Festival Sismògraf, Recontres chorégraphiques Seine Saint Denis
Sinopsi:

A partir de coreografies icòniques de pel·lícules musicals del anys 70s i 80s, Faura dibuixa una analogia entre la dansa com a èxtasi i evasió i la dansa com a feina i professió. Copiarem, versionarem i destrossarem les coreografies de John Travolta o Patrick Swayze per intentar transcendir el clixé que representen i reflexionar sobre la relació entre treball i oci, tant en el món específic de la dansa com en el món laboral en general. Una peça grupal, macarra i reivindicativa entre la disco i l’estudi de dansa, entre la festa i la feina, entre la llibertat individual i les obligacions col·lectives. Aquest espectacle forma part d’una trilogia.


Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.


Crítica: Sweet Tyranny

28/01/2017

Un resultat qüestionable

per Montse Otzet

Pere Faura és llest, o almenys ho sembla. Vol trobar un equilibri entre la dansa conceptual i el ball més comercial, sent aquest  la nineta dels seus ulls. Per aconseguir-ho reivindica pel·lícules musicals dels anys 70 i 80 manifestant que formen part de nosaltres, de la nostra identitat  i del que som avui dia. Aquest contingut musical, icona i felicitat per moltes masses populars, l’emmarca en un discurs conceptual i reivindicatiu, en el qual no falta la ironia i l’humor.  L’equilibri sembla que podria funcionar però no s’aconsegueix perquè la peça es dilueix en massa moments i, sobretot,  perquè necessita un ajustament  dels temps, de fragments que cauen en la venalitat i l’evidencia que qui només s’ho passa bé són els que estan damunt l’escenari.

Contràriament allò que es podria desitjar, Sweet tyranny no exhibeix músiques ni coreografies de les obres que se citen com Dirty dancing, Saturday night fever, Grease, Flashdance, A chorus line, (això significaria una gran despesa de drets d’autor) i, segurament per aquesta causa, Faura ha buscat un motiu en cadascuna d’aquestes pel·lícules per extrapolar-lo a fets i reivindicacions actuals, la majoria de vegades amb l’ajuda d’unes pantalles mòbils.  Dos exemples: el famós dit de John Travolta ballant a Saturday night fever, es relaciona amb el dit del Déu que Miquel Angel va pintar a la Capella Sixtina a la creació d’Adan; o les fabriques d’escura- xemeneies de Mary  Poppins es vinculen amb les fabriques de creació actuals i la seva qüestionable efectivitat, així com la de molts programadors culturals. “Alguns dels quals es troben en aquesta sala” va etzibar Faura dirigint-se al públic.  

Per desenvolupar  una seria de reflexions i acusacions, el muntatge, interpretat per sis ballarins  a més de Faura, se situa entre l’esbojarrat, glamouros i macarra món de la disco, i la duresa, tirania i disciplina de la dansa.  Però no tot es tanta lluentor com tampoc tanta negativitat.  

El que sí que transpira el muntatge són aires de frustració i ressentiment, segurament són els de Pere Faura, que com ve a dir en l’interminable fragment final es troba millor en el món disco que no en el de la dansa conceptual.