Està comprovat: cada cop que Krystian Lupa i Thomas Bernhard
coincideixen a un escenari (cosa, que , per a sort nostra, ha passat un grapat
de vegades), el prodigi teatral sembla garantit. Aquest cop, Lupa s’ha apropiat
d’una novel·la que l’austríac al qual Àustria treia de polleguera va escriure
en format de monòleg dolgut, corrosiu i
massa autobiogràfic: un monòleg ple de fàstic i humor dolorós amb el qual
Bernhard se’n servia d’una situació funerària ( el sopar artístic que succeeix
a l’enterrament d’una vella amiga artista que s’ha penjat; un altre
paral·lelisme evident amb una circumstància personal viscuda pel mateix autor)
per tal de donar-li un bon repàs d’aquells que ell sabia donar tan bé a la
intel·lectualitat del seu país. La novel·la, no cal ni dir-ho, va ser un
veritable escàndol ( un més a la trajectòria de Bernhard) perquè massa gent
real es va veure massa reflectida en aquesta fauna d’artistes i intel·lectuals que
han transformat la radicalitat d’altres temps en snobisme diletant, i que han
fet de la vella rebel·lia creativa un acte de vassallatge al poder .
A diferència del que passava amb el notable
muntatge a partir de l’obra que Juan Navarro i Gonzalo Cunill ens van presentar
en forma de monòleg enfurismat , molt etílic i molt ple de ràbia, Lupa - sense
oblidar-se de remarcar el paper fonamental que juga en la proposta el
personatge de l’escriptor que s’acaba de retrobar amb els antics companys
creatius de joventut i que de tant en tant deixa anar dards enverinats sobre la
decadent cerimònia de la que ell mateix
forma part- prefereix remarcar les possibilitats corals que li ofereix el
material de partida. I prefereix deixar en un segon pla la ràbia i el sarcasme,
per a assenyalar la melangia, la impotència , la tristor sense límits d’aquest
retrobament amb els fantasmes del passat que venen a assenyalar els fracassos
del present. Lupa disposa per això d’una colla d’actors prodigiosos (molts d’ells ,
també vells coneguts), d’un aclaparador dispositiu escènic amb forma de
plataforma giratòria en la qual venen a coincidir no solsament diferents
espais, sinó també diferents temps emocionals; d’una sèrie d’inserts videogràfics
que saben com revelar les veritats ocultes que amaguen els seus primer plans
sovint esferidors, d’una projeccions d’imatges senzillament aclaparadores (el
bosc d’arbres encara no talats que apareix al tram final de l’espectacle entre
aquests personatges que se’ns presenten com a éssers talats que han acceptat la
seva tala) , i d’un “Bolero” de Ravel en
doble versió que utilitza els seus coneguts efectes de repetició hipnòtica per
visualitzar musicalment l’immobilisme vital i creatiu d’aquest patètic grup
condemnat a repetir també ja per a sempre més els seus frustrants rituals.
