Te deix, amor, la mar com a penyora

Teatre

informació obra


Companyia:
Les Fugitives
Sinopsi:

Te deix, amor, la mar com a penyora és l’adaptació teatral del relat homònim de Carme Riera. Malgrat ser publicat el 1975, continua sent una història revolucionària i plena de valentia. Una història d’amor impossible situada al bell mig de Mallorca, embolcallada per la mar. Un amor que té massa en contra i ben poc a favor. Un amor, que malgrat trobar-se constantment amenaçat per la seva pròpia fi, és tan real i tan intens que ja mai més podrà ser oblidat. D’aquest amor ja fa molt de temps, però l’Aina, encara pot sentir el tacte de la seva amant, la seva veu, la seva olor.

Te deix, amor, la mar com a penyora és una obra poètica que s’inicia quan l’Aina (Gina Clotet) recorda la curta, però intensa, relació amorosa que va viure anys enrere. Els seus records cobren vida i apareixen en escena en forma d’una Aina adolescent (Judith Corona) i d’una professora de literatura apassionada per les petites coses, la Maria (Rafaela Rivas). És un espectacle delicat i sensible amb projeccions que inunden el teatre de mar i amb música en directe a càrrec de la cantant balear Clara Gorrias.

Espectacle resultant de la residència artística de temporada 20-21 de la companyia Les Fugitives al Teatre Tantarantana, amb el suport d’ATIC Associació Teatral d’Innovació i Complicitats.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Te deix, amor, la mar com a penyora

18/10/2021

Un amor amb el vent en contra

per Pep Vila

La mar, i Mallorca de fons, tot semblava a favor. Però el vent bufa en contra, i molt. I la història d'amor entre María (Rafaela Rivas) i l'Aina (Judith Corona) és impossible. Ja ho era quan l'any 1975 la Carme Riera va convertir "Te deix amor, la mar com a penyora" en un clàssic de la literatura catalana. I anys després, malgrat els canvis, la relació entre la professora i la jove alumne de16 anys és una utopia i està condemnada al fracàs, i ara parlem especialment de la diferència d'edat. Per això la revolució que havien de fer l'Aina i la María es queda a les portes, i així ho recorda des del principi d'aquesta magnífica obra la mateixa Aina, uns anys després (Gina Clotet).

El text que han dirigit la Laia Pujol i la María Ten i que interpreten Les Fugitives compta, en efecte, amb alguns canvis, però és manté l'esséncia Riera, i aquesta és una de les virtuts principals d'un espectacle que no hauria de passar desapercebut.

No era fàcil transmetre la poètica del relat a l'escenari, però elles han reorganitzat algunes scenes, han canviat l'estructura i l'han convertit en teatre. Això la converteix en una adaptació lliure, però fidel a la història original i es tradueix en un espectacle sensible que juga amb les mirades, els gestos, les petites coses i la llum. Tot això adobat amb l'íntim fons músical que hi posa la Clara Gorrias.

I, a més, aquest treball tan acurat provoca un joc de sensacions per l'espectador que de vegades gaudeix, de vegades pateix però en definitiva agraeix revisar una obra tan sensible, tan trista, en definitiva una petita meravella teatral.