Teatro Amazonas

Nous formats | Teatre

informació obra



Autor:
Laida Azkona Goño , Txalo Toloza-Fernández
Sinopsi:

Potser heu vist Extraños mares arden o Tierras del Sur, dos muntatges en els quals Laida Azkona Goñi i Txalo Toloza-Fernández partien de la realitat més estricta per posar el dit a la nafra de les formes més actuals del colonialisme. De la mateixa manera, ara col·loquen en el punt de mira dues infraestructures faraòniques situades a l’Amazònia brasilera: el Teatro Amazonas i l’Arena da Amazônia​. El primer és un gran teatre d’òpera situat al cor de la selva que havia de ser un símbol burgès de la civilització occidental. Inaugurat el 1896, quan el cautxú omplia butxaques, ha tancat tres vegades i n’ha reobert quatre més com a demostració viva de l’extravagància que suposa disposar en aquestes latituds d’un teatre fet de fusta, rajoles portades des d’Alsàcia, mobles d’estil Lluís XV importats de París, marbre de Carrara i gairebé 200 làmpades d’aranya... Algú ha vist el film Fitzcarraldo, que el director Werner Herzog va filmar el 1982? La funció i la ubicació del teatre és comparable la de l’Arena da Amazônia​, un estadi construït per al Mundial de Futbol de l’any 2014 i amb capacitat per a 50.000 espectadors. És en una zona on gairebé no hi ha equips de futbol, i aquest esport no aconsegueix atraure, en els partits més disputats, més enllà d’un miler d’aficionats.

Totes dues infraestructures són a Manaus, capital de l’Amazònia i setena ciutat en població del Brasil. És un centre financer des que en els anys seixanta la dictadura militar el va declarar zona franca. D’aquí que hi hagi instal·lades grans multinacionals. Ha patit aquesta zona un creixement caòtic i exagerat, com diu l’alcalde de la ciutat? Com han marcat les grans empreses el present i el futur d’aquesta zona del món? Quin paper hi tenen els bons de carboni? I les polítiques de Jair Bolsonaro? Ho sabreu en un muntatge que ens parla d’interessos econòmics i desmesura i, també, d’una població que ha patit les conseqüències de tot plegat.

Crítica: Teatro Amazonas

21/07/2020

Brasil contra l'Amazones

per Martí Figueras

La història d’un país la fan els seus habitants. Però si aquest país és llatinoamericà, probablement la història dominant l‘hauran escrit gent vinguda d’altres països. El colonialisme, des que Colom va desembarcar al Carib, ha imposat sistema, religió i fins i tot raça arreu dels països d’Amèrica del Sud. Els poblats indígenes de cada país s’han vist desterrats, assassinats i oblidats. La barbàrie arreu del continent ha estat constant i repetida. A partir d’aquesta obvietat el duet Azkona & Toloza han teixit tres espectacles, una trilogia anomenada Pacífico, que completen Extraños mares arden i Tierras del sud. En el primer cas, la història s’ubicava en el desert xilè d’Atacama; les terres del sud era Argentina; i a Teatro Amazonas és Brasil (concretament la gran selva) la zona radiografiada pels analítics, reflexius i constructius Laida Azkona i Txalo Toloza.

Igual que en l’anterior muntatge, el duet se situa en un quadrilàter, un llenç en blanc i una pantalla darrere seu des d’on es van projectant vídeos, imatges o els textos que vertebren gran part del muntatge. El Txalo diu que sempre ha volgut ser explorador. I aquest afany d’explorar l’ha portat a investigar i explicar des d’una òptica de documentalista la història d’una selva que batalla segle rere segle contra les ànsies colonialistes de la civilització humana. El text va endavant i endarrere, des del passat de tots els períodes històrics que han afectat la gran selva, fins al present que relata el procés d’investigació, amb els testimonis indígenes en veu dels dos intèrprets. Però hi ha tres fets històrics o anècdotes que prenen més rellevància: la construcció del Teatre Amazonas, una òpera a Manaus construïda en l’època de màxima esplendor; la història de Fitzcarrald replicada per Werner Herzog a la pel·lícula Fitzcarraldo; i la construcció de l’estadi Arena da Amazônia pel mundial de futbol del 2014. Tots tres són símbols dels deliris de grandesa d’uns governants (o d’un comerciant de cautxú en el cas de Fitzcarrald) que van voler crear grans gestes i guanyar territori a l’Amazones. La megalomania d’uns i altres estava excusada pel suposat progrés, per la conquesta d’un espai a la naturalesa més salvatge. Mentre que els indígenes tenen molt clar que la selva és la casa seva. “Pertenecer a un pueblo va más allà de un contexto geográfico” diuen en un moment de l’obra.

Els testimonis que han anat trobant ambdós creadors expliquen assassinats (moment de pell de gallina amb l’eclosió, com estrelles al cel, dels noms dels indígenes assassinats a la dècada dels vuitanta, com el carismàtic Chico Mendes), espoliació de territoris, etc. En nom del progrés (Ford) o de Déu (sota la sinistra figura de Sophie Müller, missionera americana evangelista). Els comuns dels mortals, com un servidor, poden tenir una certa coneixença de la història de Brasil i saber que ha patit les seves dictadures, però també sap que és el país del futbol i la samba. Altrament dos constructes que a principis del segle passat van ser impulsats pels governants per tal de potenciar una imatge més alegre del país. Encara que els crims i els abusos continuaven assolant la Gran Selva.

Com un servidor ja va descobrir en l’anterior producció del duet, ambdós autors i intèrprets van construint l’escenografia a mesura que es desenvolupa la història. Primer unes línies gairebé imperceptibles des del seient (un espectacle com aquest es gaudeix més en un espai més petit i proper com és l’espai Lliure, no la Sala Fabià Puigserver) i a poc a poc van afegint elements sobre el llenç blanc. El resultat final és una selva d’edificis i arbres que dibuixen el que podria ser Manaus. A un vèrtex, col·locat en últim moment, un gran tigre retallat amenaça aquella ciutat selvàtica.

La proposta i el to d'Azkona & Toloza no apel·la a l’emoció, sinó a la reflexió. I en aquest sentit, tot resulta un pèl fred. Moltes dades, molta història, molt anar amunt i avall, endavant i endarrere, però els hi falten més moments que trenquin la fredor (ho aconsegueixen a mitges els dos vídeos de “Capitalismo para dummies”, que ja són marca de la casa), que transmetin una vivència intensa. Sí que ho aconseguien a Tierras del Sud, on els testimonis i el material aconseguits eren més punyents. I s’intuïa probablement una preparació més exhaustiva. Val a dir, però, que la mateixa companyia ens va dir que l’espectacle no està del tot acabat, perquè amb la pandèmia no han tingut tot el temps per donar-li la forma que necessitava.

De totes maneres, qualsevol producció que vingui amb el segell Azkona & Toloza sempre ens donarà una lliçó d’història, amb un fort compromís per explicar la veritat dels territoris, mentre cartografien a la seva manera aquestes històries tan sinistres. Històries sobre com el colonialisme i el capitalisme han sotmès pobles sencers a la seva llei.