Atenció , us vaig a fer un petit “spoiler” : qui prefereixi no saber-ne
res sobre l’argument de l’excel·lent musical que presenta el Versus, i que ens
mostra la cara més íntima d’aquest compositor tan cèlebre i sovint tant donat a
l’èpica del gran espectacle que és Sir
Andrew Lloyd Webber, que es salti un parell de línies. Doncs ara que ja estic
sol amb els que no heu volgut fer el salt, us tinc que dir que la protagonista sense nom d’aquest monòleg
cantat que s’organitza com un cicle de cançons , en la seva recerca de l’amor i
de l’home ideal (una recerca que sembla
ocupar-la a temps complert) , acaba mantenint també una relació amb un home
casat. Molt casat, com diu ella mateixa. I això em dóna peu a entrar en el
terreny de les xafarderies, un terreny que tots fem veure sempre que no ens interessa gens ni mica ( ( i ara!, el que volem són informacions serioses
i cultes!), però que alhora, tots agraïm molt.
Situem-nos. Som a l’any 1978, fa gairebé tres
dècades. I el tàndem del moment pel que fa al teatre musical, és el que formen
el lletrista Tim Rice i el compositor Andrew Lloyd Webber. Aquests dos es coneixen des del 1965, quan Webber era un adolescent de 17 anys, i Rice n’acabava de
complir 20. I des de llavors, no han
deixat de treballar junts. Fins i tot han intentat portar una cançó a Eurovisió, tot
i que finalment, el jurat seleccionador l’ha rebutjada . Tant sa val: aquell petit
fracàs, ha quedat del tot compensat pel notable èxit del seu musical “Josep and
the Amazing Technicolor Dreamcoat”. I , especialment, per l’impacte a nivell
mundial ( i amb escàndol inclòs , ens segons quins indrets) de la seva òpera
rock “Jesus Christ Superstar”. I ara, al 1978, es troben treballant en la
versió escènica d’”Evita”, que va aparèixer dos anys abans en forma de disc
conceptual, i que promet ser un nou triomf.
El cas és que entre tants grans projectes,
Webber i Rice han decidit tirar també cap en davant una proposta més petita.
L’idea l’ha tingut Rice, però el seu
amic i col·lega professional, l’ha trobada també molt encertada. Es tracta de
fer una sèrie de breus espectacles musicals per a televisió protagonitzats per
una única actriu. Però Webber ha arrufat el nas quan se n’ha assabentat que
l’actriu triada per Rice no és altra que Elaine Paige. Una dona amb molt de talent, sens dubte. Però també, l’amant de
Rice, que per aquella època, és ja un home casat. Molt casat, i amb dos fills.
I a Webber, l’adulteri de Rice no li fa cap gràcia: ell (que, d’altra banda, en el futur treballarà en
diverses ocasions al costat de Paige, protagonista sense anar més lluny de
“Cats” i “Sunset Boulevard”) no està disposat a recolzar un projecte que
semblaria un gest de complicitat.
Conseqüència : Webber decideix seguir endavant
amb l’idea de Rice, però buscant-se un altre col·laborador. I aquesta decisió,
i més enllà de molt puntuals treballs conjunts,
significa la fi del tàndem d’or.
Fins aquí la xafarderia , que com podeu veure,
té també alguna cosa a veure de forma més o menys indirecta amb el contingut de
la mateixa obra. Una obra que, pel que fa a les lletres i el llibret, finalment
va acabar en mans de Don Black. I els cinèfils, saben molt bé de qui estic
parlant: de l’home que li va posar lletra a un grapat de cançons al servei de
l’agent 007 ( “Operación trueno”, “ Diamantes para la eternidad”, “El hombre de
la pistola de oro”...) i que va compartir un Oscar amb John Barry gràcies al
tema que tots dos van crear per acompanyar la història de la lleona que
protagonitzava “Born Free (Nascuda
lliure)”. Doncs Black va fer també un
bon treball, a l’hora de donar-li una eficaç estructura escènica a aquest
grapat de cançons/ monòlegs que de
vegades es presenten en forma de veu interior, i de vegades van adreçades a un
interlocutor invisible. I que se’n serveixen tant de l’humor i la ironia com
dels moments de fúria i progressiva tristesa amb un punt de desolació, per anar
dibuixant tema a tema la solitud i les dependències emocionals d’aquesta noia
sense nom, però amb molta necessitat de ser estimada . Quelcom que potser no
podrà aconseguir ( això que vaig a dir, no sé si pot ser pres com un altre
“spoiler”) fins que arribi a estimar-se
una mica més a ella mateixa sense
dependre tant dels homes que desfilen per la seva vida; un “missatge” , si
voleu, un xic evident, però no per això menys encertat.
I què dir , de les melodies amb les quals
Webber acompanya aquestes lletres? Doncs, que, des de la seva senzillesa , també resulten molt eficaces, sovint fins i
tot brillants . I que porten la marca inconfusible del seu estil; com a mínim, de l’estil que Webber utilitzava
per aquella època quan es posava més o menys pop (“Cats”, “Starlight Express”) ,
i no adoptava el to més operístic i un molt puccinià tan habitual també a
l’obra de l’autor d’ “El fantasma de l’òpera “ o “Sunset Boulevard”. Webber- a qui
tan present hem tingut aquest estiu a
Barcelona, tot recordant aquell “Amics per sempre” que es va convertir en la
cançó “oficial” dels Jocs del 92- és un compositor al qual s’acostuma a
menysprear de vegades amb excessiva facilitat. I malgrat tot, les partitures de
les obres esmentades fins aquí – com les de l’excel·lent “Aspects of Love” , o
les de les menys conegudes “The Beautiful Game” o “ Whistle Down the Wind” o la
de la mateixa “Love Never Dies”, seqüela
de “The Phantom of the Opera” tan argumentalment impossible ( i això que fins i
tot Frederick Forsythe hi va donar un cop de mà ) com plena de notables fragments musicals- donen
sovint mostres d’un talent que no resulta gens menyspreable. I no cal ni dir (
només cal pensar en les tres dècades d’èxit continuat que porta “El
fantasma...” , o amb l’excel·lent recepció que reben sempre les reposicions de
“ Jesus Christ Superstar” , “Evita” o “Cats”)
que aquest talent ha demostrat també sobradament la seva capacitat per
connectar amb les grans audiències i resultar enormement popular.
Doncs bé: aquest estiu, podeu valorar
vosaltres mateixos el grau de qualitat d’aquest talent que a Barcelona, ens ha
passat massa sovint de llarg: deixant de banda alguna visita aïllada del
“Superstar” o les ja mooooolt llunyanes representacions d’”Evita” , aquí els
grans musicals de Webber, continuen restant inèdits. Però qui sap: potser al
Versus s’animen ( les dimensions de l’espai no són cap problema; jo he vist
fantàstics muntatge minimalistes de
“Sunset Boulevard” o “Aspects of Love” ) , després de la merescuda bona rebuda
que està mereixent aquest “Tell Me on a Sunday” defensat amb ungles i dents ( i
amb una potent veu, i amb un bon repertori de recursos interpretatius ) per Lu
Fabrés. Amb l’ajut de tres molt afinats músics que li extreuen tot el seu
potencial a les notes de Webber, i a l’encertada direcció escènica d’un Ferran
Guiu que sap com crear ambients físics i ambients emocionals amb un molt
ajustat joc de llums , aquest petit musical es converteix en una estimulant
proposta que no es pot perdre cap aficionat al gènere. I que de ben segur, pot
fer gaudir també d’una hora de bon teatre cantat als que no ho siguin tant, d’aficionats
al gènere.
