Tell me on Sunday (Diga'mho en diumenge)

Teatre | Musical

informació obra



Adaptació:
Marc Gómez
Il·luminació:
Daniel Gener
So:
Fran Paredes
Producció:
VERSUS TEATRE
Intèrprets:
Lu Fabrés, Laura Miquel
Músics:
Joan Comaposada, Maria Camps, Andreu Domènech, Cesar del Val, Eloi López, Sergi Miranda
Autor:
Jordi Calafí, Alexis Garcia
Sinopsi:

Un musical d´un sol acte que explica la història d´una noia anglesa que viatja als Estats Units buscant l’amor. Les seves aventures amoroses comencen a Nova York, passant per  Hollywood i finalment retornant a Manhattan.
Un monòleg musical sobre la recerca de l´amor a través d´una de les millors partitures de Webber.

Crítica: Tell me on Sunday (Diga'mho en diumenge)

05/08/2017

Un gran espectacle, injustament estiuenc

per Marc Sabater

En matèria de musicals, a Catalunya som molt més donats a Stephen Sondheim que a Andrew Lloyd Webber, probablement perquè la vessant més popular del gènere l'hem cobert amb matèria prima autòctona i perquè, també cal dir-ho, el nivell de showbussiness que requereix aquest autor és considerable. Sigui com sigui, el pare de títols imprescindibles del musical modern (JesusChrist Superstar, Evita, Cats, The Phantom of the Opera, Sunset Boulevard...) està claríssimament infrarepresentat en una cartellera que en la que sí que s'han pogut veure fragments de la seva feina en espectacles recopilatoris (la darrera edició de la Nit de Musicals del Grec, per exemple), però gairebé mai se n'han programat obres completes. De fet, fins ara, només el Teatre del Sol de Sabadell ostentava el mèrit d'haver-ho fet, amb un exitós Joseph i l'increïble abric en Technicolor semi-professional que es va estrenar el 2006, va aguantar dos anys en cartellera i aquesta temporada 17-18 es reposarà.

Cal especificar aquesta circumstància temporal --el 'fins ara'-- perquè, afortunadament, el panorama ha canviat lleugerament amb l'estrena de Tell me on a Sunday (Digues-m'ho en diumenge) al Versus Teatre, en una d'aquelles produccions molt i molt petites, però també molt i molt 'matones'. Ja sabeu, aquelles propostes que s'estrenen injustament aprofitant l'estiu, i encara gràcies, i que s'alimenten de la passió dels seus impulsors, injustament convertida en voluntarisme laboral i econòmic. 

En fi, sigui com sigui, el cas és que aquesta versió del Tell Me que Ferran Guiu ha dirigit i que protagonitza Lu Fabrés funciona a la perfecció i bé mereix una visita al petit teatre del carrer Castillejos. Fabrés hi encarna una noia anglesa que, fugint d'un desengany amorós, s'instal·la als Estats Units, on s'entrebancarà repetidament amb la mateixa pedra en una espècie de viatge interior cap a la maduresa que transita davant dels espectadors només amb música, sense ni un bri de text. L'obra original, estrenada als anys 80, aprofitava el naixement de les noves tecnologies (internet, el mail...) com un plus de mordent que ara s'ha perdut, lògicament, de forma que Tell me on a Sunday, almenys en aquesta versió que se'n pot veure al Versus, és essencialment una història de desamor explicada a través dels excel·lents i enganxadissos temes musicals de Webber. 

Una partitura emnmig de la qual Fabrés es mou amb una grandíssima comoditat malgrat el repte que suposa, no només el propi musical, sinó, principalment, per la radical proximitat amb el públic que imposa l'escenari en qüestió. No és gens fàcil fer un musical en aquestes condicions. Sense aquesta circumstància la seva ja seria una feina extraordinària, però fer-ho en tal situació eleva el seu treball a excel·lent.

Mentrestant, a Ferran Guiu cal agrair-li algunes coses. En primer lloc, haver portar aquest Webber a escena, en una gran traducció de Marc Gómez  i amb música en directe, cosa que tampoc és tant habitual. En segon lloc, la generositat de fer brillar Lu Fabrés i, per últim, la intel·ligència, davant la manca evident i lògica de mitjans, d¡haver construit un musical amb tot el glamour necessari gràcies a l'espectacular i minuciosa il·luminació de Daniel Gener.

Aquest Tell me on a Sunday, en definitiva, té valors i qualitat com per sortir de la programació d'estiu i instal·lar-se en la temporada regular. La llàstima és que aquest tipus d'operacions són difícils en un sistema teatral com el nostre, que per norma general margina bons treballs com aquest, impedint-los de créixer i dignificar-se.