Teràpia necessària

Teatre | Musical

informació obra


Direcció:
Mont Plans
Autoria:
Mont Plans
Intèrprets:
Marta Fiol
Sinopsi:

Una cantant, després de molta teràpia inútil i molts estudis, ha arribat a la conclusió que Boris Vian, Stephen Sondheim, Kurt Weill, Leonard Bernstein, o fins i tot la Dorothy Parker no tenien cap malaltia mental diagnosticada i això l’anima a cantar per intentar arreglar els seus problemes afectius/ psicològics/ creatius/ depressius/ neuròtics, etc., a través de la música. En aquesta divertida obra intentem demostrar la importància de “la creació”, de l’art, no només per qui el fa sino també per qui el consumeix. “Consumir art” com a nova teràpia efectiva, tant per a la persona que crea, com per a la persona que consumeix la creació. I això pot ser molt divertit. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Teràpia necessària

28/08/2022

La complicitat de la revista

per Jordi Bordes

Mont Plans (una de les almes màter de La Cubana al costat de Jordi Milán com va quedar ben demostrat a Gente bién) torna al món de la revista. En va fer una peça preciosa i divertida (Chaise longue) fa una pila d'anys. Ara ha escrit dirigit a juna mezzo que s'esgargamella per mirar de triomfar en aixo del món de la fama. Volia ser ballarina però una lesió desafortunada la va dur al món de la lírica. I el seu do de pit es va anar trobant més a to en el de la revista, amb boes, transparències, escots, corsèsi molta desinhibició. No li cal pas adreçar-se a cap espectador per fer-lo envermellir. En té prou d'explicar (segurament per convencer-se a ella mateixa) que la millot teràpia és la de l'art. Que no cal tanta psicoteràpia argentina (diu el tòpic) ni tants llibrs d'autoajuda, com sortir a escena, cantar, riure's d'una mateixa i imaginar-se una diva anònima.

En la programació d'estiu d'aquest mes d'agost al Teatre Gaudí Barcelona, la sala ha programat La cupletista, una peça (que tot seguit parlem) que esdevè un mirall d'un univers molt proper però amb formes i pobjectius diferents. Veure Marta Fiol és imaginar-se Mont Plans en el seu vestit. Perquè hi té tot l'aire. I el pacient i obedient pianista (Carles Puig) fa un contrapunt deliciós.

Pocs cops un biombo, una cadira de camerino, uns ventyalls de plomes i algun barret se'ls hi ha tret tant de suc. Ben be, Plans beu de la font de La Cubana, de fer veure que hi ha molt de brillo quan tothom sap que l'utilleria està reciclada d'algun basar. En el joc metateatral està la complicitat. Hi connecta i convenç. Aquest duet de cantant i pianista remet també a l'excenticitat (amb un punt d'estima cap a la cantant) de la Guillermotta (Guillermina Motta) o The feliuettes (Núria Feliu). Ja triguem en qè algú en faci de la la Mary Santpere, no?