Teresa. Andrés Corchero

Dansa

informació obra


Coreografia:
Andrés Corchero
Sinopsi:

La nova creació d’Andrés Corchero parteix de la mística de dues dones i la seva obra, la religiosa espanyola santa Teresa de Jesús, i la filòsofa, activista i mística francesa Simone Weil.

La nova creació de Corchero parteix de la mística de dues dones i la seva obra, la religiosa espanyola santa Teresa de Jesús, amb Vivo sin vivir en mí, i la filòsofa, activista i mística francesa Simone Weil, amb La gravetat i la gràcia. Damunt l’escenari hi trobarem cinc dones, ballarines de diferents edats, estils i procedències, cinc Tereses que treballaran l’aspecte més terrenal de la mística.

Premi Nacional de Dansa de Catalunya 2003, Andrés Corchero té una llarga trajectòria que comprèn des de la seva reconeguda experiència professional amb la dansa butoh fins a la improvisació al costat de músics de renom com ara Joan Saura i Agustí Fernández. A més a més, ha creat nombroses coreografies, moltes de les quals amb la seva companyia Raravis (amb Rosa Muñoz), i ha col·laborat amb un gran nombre d’artistes, tant de dansa com d’altres disciplines. La temporada passada es van poder veure dos solos interpretats per ell mateix, treballs íntims i honestos que van captivar el públic.

L’espectacle es complementa amb el col·loqui Una Hora Abans de Teresa, d’ANDRÉS CORCHERO, el 6 de març a les 19 h a la sala Sebastià Gasch del Mercat de les Flors.

La companyia proposa també Dissabte amb taller, amb ANDRÉS CORCHERO, el 13 de març de 10 a 13 h, un taller recomanat per a infants de 9 a 12 anys.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Teresa. Andrés Corchero

05/03/2021

Plenitud còsmica

per Jordi Bordes

Saber beure's el buit. Deixar-se que el dins i el fora transitin per un mateix. Entendre que el que subjecta també apreta; que el que convida a fer cessions del cos pot comportar una plenitud còsmica. Andrés Corchero presenta un treball calmat, amb una càrrega molt forta d'emoció que convida a deixar-se anar com a espectador. Que sentir-se imbuït pels moments de dolor però, passada una frontera, s'accedeix a un món de goig solitari i que, mica en mica, aprenent a mirar, es troben companys. Cadascú fa el viatge a la transcendència amb el seu propi camí, amb la seva música, al seu ritme. Siquin amb braços brillants, infinits; sigui amb una mirada tormentada mentre es pica el pit i les entranyes; sigui com qui cau del cavall encegat, com qui cau de genolls (com Santa Teresa de Jesús) a terra, el cosmos acaba donant-li un sentit, una forma, una comunió estranya.

La peça Teresa balla passatges místics sense necessitat de donar-li una paraula entenedora. En part, com la recent lectura del Teatro Clásico al Temporada Alta (Alma y palabra) que dibuixava sentiments i paisatges només amb el vers i un subtil moviment. Corchero, expert en indagar les pedres que carrega dins del cos i saber-les exposar generosament, alliberant-se i compantint-les amb el públic, torna a construir un rellotge de sol. Com les pedres que recorden a les circumferències de les hores. Fent volts, com dervitxos fins a buscar un equilibri amb el cosmos.

Al mig, les sis ballarines, que ara composen una peça coral (com el descendiment de la Creu de Jesús) o bé amb uns solos que, sovint, tenen el ressò de les companyies com a contrast o com apunt de suport. Són insinuacions, imatges fugisseres en un espai sonor que alternen sons del fons d'un túnel amb les cançons més dirigides com My sweet lord de Georges Harrison. Vital, dins de la contemplació, preciosa paradoxa, que reconcilia amb el món i amb un mateix.