Mentre escric aquestes línies, les televisions de la Xarxa locals estan emetent el popular concurs de gossos d'atura de Llavorsí, al Pallars Sobirà, que ja compleix 34 edicions. Els crits inintel·ligibles i sincopats dels pastors amb el seu gaiato de rigor i les cabrioles dels diversos gossos d'atura acomboiant els ensinistrats ramats d'ovelles em recorden sempre aquell fugaç gag de Paco Mir del Tricicle imitant-los.
A «Terra baixa», Angel Guimerà va immortalitzar el pastor de muntanya més universal, en Manelic. Si no fos pel concurs de Llavorsí, potser no se sabria que encara hi ha pastors que conviuen amb els seus ramats. Per tant, l'arcaisme rural de «Terra baixa» té una justificació. El que no li perdona el temps, a «Terra baixa», és el perfil d'alguns dels seus personatges i les seves actituds davant el drama rural de Guimerà.
Ni el Manelic seria avui tan bon jan com és, ni la Marta aguantaria el que aguanta amb el casament de conveniència, ni l'amo Sebastià se les veuria tan fresques per dominar la hisenda i la seva gent com un terratinent de fa dos segles. Tot trontolla, doncs, si quan es fa contemporània l'ambientació no es té en compte que és una convenció teatral i que el que compta és el fons discursió que va llegar Àngel Guimerà.
I en aquest sentit, el resultat que ha obtingut el director Àngel Llàcer és remarcable perquè tots els intèrprets espeteguen el text clàssic amb una netedat absolutament envejable que molts professionals haurien de tenir en compte i que, més que portar a un “teiatru” de l'època, recorda que un dels valors del teatre és la llengua.
«Terra baixa» és un clàssic que, a hores d'ara, només admet simbologia, ja sigui conceptual o escenogràfica, de les quals s'han deixat testimonis cèlebres des de les primeres de les dècades dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle passat, com les versions de Josep Montanyès, Ricard Salvat, Enric Majó o Fabià Puigserver, fins a les d'aquest primer quart de segle, com la de l'alemany Hasko Weber al Teatre Romea o la de Ferran Madico al Teatre Nacional de Catalunya, fins al solo de Lluís Homar al Teatre Borràs o l'experiment més recent i no prou reeixit de Roger Bernat al Teatre Lliure.
Aquí, l'equip d'Àngel Llàcer ha optat per modernitzar un espai pseudorural amb màquines de rentar pròpies d'una bugaderia de barri i fer absolutament contemporanis els personatges en un espai que podria ser un establiment rural amb banys a la vora on l'escena del passeig amb flotadors de coll d'ànec protagonitza una de les escenes més kitsch de tot el muntatge i que si Àngel Guimerà aixequés el cap potser li cauria el banyador per terra.
Però «Terra baixa» té el do que ho accepta tot sense que se'n ressenti perquè, com deia, la seva foça rau en el discurs i el drama de fons. Em fa la impressió que el muntage que ha sorgit del programa “El llop” de TV3, després d'un càsting amb prop de 1.500 candidats —que es va poder seguir en la sèrie de vuit programes— fa com moltes taules nadalenques actuals: barreja l'escudella i la carn d'olla amb l'invent importat del panettone. Hem oblidat, per exemple, el pa foradat amb regust de matafaluga i ens encanta el gust insípid del panettone que diuen que porta fruita confitada i panses, tot i que no es noti.
La «Terra baixa» d'“El llop” seria l'escudella i la carn d'olla i el farcit ambiental seria el panettone. Però jo preferiria trobar-hi només el gust oblidat del pa foradat amb matafaluga que recorden a estones les bones interpretacions de l'actriu Alexandra Olmo i Àlecs Guixà —la Marta i el Manelic—, o les fugaces intervencions del personatge de la Nuri, sempre agraït, i que aquí representa l'actriu Blanca Lasobras. I no cal dir que també respiren matafaluga les bravates de l'amo Sebastià, interpretat per Pep Carpena, i els dubtes i la mala consciència del Tomàs, amb la interpretació de Jordi Ferragut. Al seu voltant, no es queda enrere la resta del repartiment, un estol entre tots plegats de diversos matisos dialectals —cadascú el seu— que és un dels atractius afegits d'aquesta singular versió, tenint en compte que la Marta, la principal protagonista junt amb el Manelic, s'expressa en un afinat occidental en contrast amb els diferents subdialectes orientals dels altres o el subdialecte occidental ebrenc que també s'hi escolta.
Hi ha al fons una porta tancada de nau de magatzem amb les claus a l'infern de l'armilla del Sebastià. Hi ha un revòlver. Hi ha un ganivet de cuina. Hi ha l'anorac de barri del Manelic. I hi ha els diversos vestits de la Marta. Hi ha la incògnita de la fugida del Manelic amb la Marta que Àngel Guimerà va deixar oberta. I hi ha el simbòlic "He mort el llop", esclar. I hi ha, a la llunyania, les sirenes d'un patruller de policia. Tot això amb un muntatge musical que ha coordinat Manu Guix i que reuneix des de la recent Rigoberta Bandini a l'incombustible Albert Pla passant per la tradicional «La cançó del lladre» amb que en Xeixa obre el foc d'aquesta «Terra baixa» i que vol ser una mena de premonició del que vindrà: «Quan he tingut prou diners, he robat també una nina, l'he robada amb falsedat, dient que m'hi casaria. Adéu, clavell morenet! Adéu, estrella del dia!» (...)
