Qualsevol que conegui la trajectòria d´en Roger Bernat, sap que no es trobarà amb cap muntatge convencional i sí amb una experiment escènic que com tot experiment innovador serà controvertit. Roger Bernat no coneixia el muntatge, ni tan sols l´obra de Fabià Puigserver . Donat que no han quedat apunts de realització i direcció de l´obra per part d´en Fabià i la sola referència és la gravació de TVE, va decidir reconstruir o desconstruir, segon es miri, el muntatge a partir d´aquesta única referencia.
L´aposta es atrevida i arriscada. Actrius i actors que no coneixen el text de memòria, ni el muntatge de Fabià Puigserver (la majoria no havien nascut o eren molt petits quan es va representar), es presten a fer una reconstrucció des de la superfície i sense voluntat d’aprofundir, seguint el so i les imatges fílmiques, utilitzant les noves tecnologies. Setanta vuit intèrprets, sis diferents per cada representació, vestits de carrer i sense cap caracterització donen vida als personatges de la mítica versió del 1990. De tots ells, tan sols tres i van participar, eren molt joves (Mercè Arànega, Santi Ricart i Victor Pi).
A nosaltres ens va interessar. Malgrat que vaig preferir anar verge, sense cap informació prèvia i deixar-me portar per la proposta, vaig intuir a poc de començar per on anava el muntatge i el vaig gaudir. Cert que en molts casos l´espectador mancat d´informació sols endevina la situació escènica quan el mateix Roger Bernat en to robotitzat al final de la primera part entra a escena i ho explica.
A la fi de l´espectacle (vaig ser el darrer dia, diumenge 6 de març), aplaudiments mantinguts i càlids pels actors i el seu indiscutible esforç, en Roger Bernat no va sortir a saludar, tampoc ho tenia previst. Sortint del teatre comentaris diversos, des de desqualificacions viscerals, “es una completa merda, no es teatre ni res”, fins a exaltacions admiratives “es genial”. En general un mantingut interès en diferents graus i curiosament un fort interès en la gent jove, mentre les crítiques estaven més en la gent gran.
En aquests darrers dies he pogut conversar amb diverses actrius i actors que han participat i totes i tots estaven entusiasmats amb l´experiència. Susanna Barranco, considerada com una de les Martas més salvatge i espontània, “teníem unes indicacions per àudio, una amb la veu de l´Emma Vilarasau, per sort no em vaig embarbussar i una altre una veu més metàl·lica on havien entrades i sortides de l´escenari, ubicació i també de gestualitat. Crec que em va sortir molt be. Va ser una experiència brutal”. A més en front l´escenari a la part alta de la sala es projectava la gravació de TVE, i nosaltres que érem a la darrera fila, vam tenir ocasió de comprovar com amb la major part de les ocasions inclús coincidia el recitat del text per part dels actors-actrius a escena amb les imatges projectades. Aquell diumenge eren en escena en els papers principals un notable Enric Auquer, personificant Manelic, Barbara Mastanzá i un Francesc Garrido que en va fer una creació del Sebastià al embarbussar-se voluntàriament cada vegada que s´exaltava, amb el que li donava una vulnerabilitat interessant al personatge. També hi era en un dels papers menors la Mercè Arànega que 30 anys abans, molt joveneta, hi havia estat protagonista directe.
Un geni de l´art teatral
Fabià Puigserver (Olot,1938-Barcelona,1991), escenògraf, figurinista, director escènic, activista, promotor de les arts escèniques I de la cultura, es una de les figures Claus en la renovació del teatre català contemporani. El 1976, va ser un dels fundadors i motors del col·lectiu que va fundar el Teatre Lliure, a la Cooperativa de consum del barri de Gràcia La Lleialtat. Transformant el teatre a la italiana que hi havia en un espai completament lliure i obert. Deu anys després, l’èxit de públic va deixar l´espai petit, i va sorgir el projecte de recuperar i adaptar l´abandonat Palau de l´Agricultura, espai on ara està el Nou Teatre Lliure. Malgrat la seva malaltia hi va estar treballant fins la seva inauguració el 1991. Des del 2001 la sala principal posta el seu nom.
Va néixer en plena guerra i el 1939 el seu pare que va combatre amb les tropes republicanes, va endur-se la família a l´exil.li, al sud de França prop de Toulouse. Deportat a Argèlia, temps desprès es van instal·lar a Varsòvia on el jove Fabià de 14 anys, va viure una adolescència i joventut molt rica culturalment. El 1959 van tornar a Barcelona i el 1961, acabat el servei militar, va entrar en contacte amb l´Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), de Carlota Soldevila i poc desprès amb l´Escola s´Art Dramàtic Adrià Gual on ja va desenvolupar la seva creativitat com a figurinista i escenògraf. Es co-fundador del Grup de Teatre Independent (GTI) i assumeix el risc de transformar el Casino L´Aliança del Poble Nou en sala permanent. Allí sorgeixen espectacles tan interessants i històrics com Quiquiribú, inspirat en el món de Joan Brossa i comença la seva col·laboració amb Lluis Pasqual, amb La Setmana Tràgica, un altre muntatge històric. El 1970 comença a impartir classes a l´Institut del Teatre. La llavor del que desprès serà el Teatre Lliure ja està germinant.
El seu llegat es pot consultar i es conserva al Museu d´Arts Escèniques (MAE), de l´Institut del Teatre
Un creador fascinat per les noves tecnologies
Roger Bernat (Barcelona, 1968). Fill de pare català i mare belga, es va iniciar en el camps de la Arquitectura i interessat pel fet teatral va estudiar direcció i dramatúrgia a l´Institut del Teatre , graduant-se amb el premi extraordinari el 1996. Ell es considera un artista visual (i afegiria jo, també sonor), sempre interessat amb noves tecnologies que porta al camp de la dramatúrgia i el teatre. L´any 1997 co-funda General Elèctric un centre de creació per a teatre i la dansa, l´experiència va durar fins el 2001. Ha estrenat desenes d´espectacles i performances, no solament a Catalunya i a Espanya, també a diversos països europeus i a Llatinoamèrica. Fent gira amb molts d´ells, adaptant-los a cada lloc, per diversos països. Molts d´ells premiats com 10.000 kilòmetres (Premi especial Crítica, 1996-97), Confort domèstic (premi critica al text dramàtic, 1997-98) i d´altres com La consagración de la primavera (2010), Pendiente de voto (2012, representat a la sala petita del nou Lliure-Montjuïc), Numax-Fagor-Plus (2014).
Aquell muntatge del 1990
Es va representar al Teatre Lliure de Gràcia, just on ara s´ha fet aquesta reconstrucció, del 23 de novembre al 30 de desembre del 1990. Va comptar amb una impactant escenografia de Fabià Puigserver amb una rampa que es perdia a les altures del teatre i per la que descendia Manelic des de la Terra Alta.
Els intèrprets van ser Lluis Homar (Manelic), Emma Vilarasau (Marta), Joan Miralles (Sebastià) i amb la resta de personatges Rafael Anglada, un dels grans actors veterans de l´escena catalana, Andreu Benito, Lola Lizarán, Enric Serra, Joan Matamala, Mercè Arànega, Santi Ricart, Victor Pi i les nenes Carlota Benet, filla de Benet i Jornet, i Nuria Llunell.
L´estrena de l´obra no va ser també polèmic. Puigserver va reduir la duració de l´obra a 70 minuts, conservant l’essència i va introduir un llenguatge rural pirenaic, arcaïtzant el català. Respectant el to naturalista de l´obra, li dona una visió moderna, i conserva tota la carga emocional que la fa universal.
A you tube, gravació realitzada per TVE el mateix any 1990.
Terra Baixa un clàssic universal i intemporal
Estrenada el 1896, a Madrid, l´obra d´Angel Guimerà es un clàssic mundialment reconegut. Els sentiments a flor de pell que sorgeixen de l´obra son intemporals i es poden reproduir a qualsevol part del món. L´alè poètic d´aquesta Terra Baixa banal i corrompuda i aquesta Terra Alta, somiada, idealitzada, pura, son símbol eterns. El materialisme i l’idealisme enfrontats.
Alguns muntatges i pel·lícules mítiques de Terra Baixa
Per qui vulgui aprofundir en la seva cultura teatral i e el coneixement d´aquest gran clàssic universal, es pot veure per you tube
Com ja hem escrit
el muntatge original del Teatre Lliure amb la gravació que va fer TVE el mateix any 1990
Un notable muntatge de teatre afeccionat, versió tradicional, a la Sala Cabanyes de Mataró (2014)
La versió televisiva, realitzada per TV3, el 2011, dirigida per Isídor Ortiz i protagonitzada en els personatges principals per Ernest Villegas, Francesc Orella i Marina Gatell.
La versió clàssics per a criatures de Pau Miró, Teatre Lliure on line
Al cinema hi ha referències des de 1907 dirigida per Fructuós Gelabert, un dels pioners del cinema català. El 1913, una versió argentina dirigida per Mario Gallo. El 1914, la versió hollywoodiana Marta of the Lowlands. El 1922, la primera versió alemanya, el 1944, no estrenada fins el 1954, la de la reconeguda directora Leni Riefenstahl. El 1950, la versió mexicana, dirigida per Miguel Zacarías i el 1982, la versió televisiva dirigida per Mercè Vilaret.
També ha inspirat tres òperes, La Catalane, a França, Tiefland a Alemanya (1902), Terra Baixa, amb música de Salvador Pueyo i llibret de Guillem Jordi Graells, escrita els anys 90 i encara no estrenada i un ballet amb música d´Albert Guinovart el 1999.
Inclús una cançó, La muller de Manelic, amb lletra de Rossend Llurba i música de la notable compositora i cantant Cándida Pérez.
Text: ferranbaile@gmail.com
