En què consisteix exactament , això de fer un homenatge? Especialment, quan allò que s’està homenatjant no té res a veure amb el teu ADN creatiu, i tu mateix reconeixes que mai no ho haguessis fet com ho va fer l’artista homenatjat. Així les coses: pot ser considerada un homenatge, la “revisió desestructurada” (per dir-ho d’alguna forma) d’un muntatge emblemàtic inserit ja en la nostra memòria teatral col·lectiva?. Un muntatge que, al seu moment, volia transmetre el dramàtic alè tràgic de l’original, recuperant alhora ( i això, ja va ser objecte de polèmica al seu moment) les seves formes lingüístiques més arcaïtzants . I que en mans de qui signa aquesta revisió, pot arribar a transmetre efectes insospitadament hilarants, susceptibles alhora de ser vistos per gran part del públic com una mena d’insult burleta . I malgrat tot, estic per dir que sí, que un espectacle que s’apropa de forma gens canònica a un altre espectacle ja canonitzat, pot ser vist com un homenatge no canònic. I en aquest sentit, coneixent la trajectòria de Roger Bernat, cal dir que conceptualment la seva “Terra baixa” plantejada com un gens ortodox tribut al que va ser el darrer gran muntatge escènic del mestre Fabià (presidit alhora pel seu darrer gran invent escenogràfic, amb forma de rampa de connexió entre la terra baixa i la terra alta ), no deixa de ser un consistent tribut.
Bernat, porta ja molts anys fent-nos anar d’aquí cap allà , seguint mitjançant auriculars les instruccions que ens dona tant pel que fa a desplaçar-nos per espais físics, com pel que fa a desplaçar-nos per espais mentals i emocionals. I amb tant anar amunt i avall a toc d’auricular, els i les professionals de l’ofici d’actuar, s’han quedat a l’atur en les seves propostes. Però aquest cop, tocava tornar a trucar a les portes de la professió. I per compensar tants anys d’absència, Bernat ha seleccionat un repartiment estel·lar amb a la vora una vuitantena de noms ben coneguts, que es reparteixen les tretze funcions d’aquest muntatge, a raó de mitja dotzena diferent a cada representació. I sí: tampoc ells se n’escapen, de tenir que seguir aquelles instruccions que els hi arriben directament a l’orella, tot prescindint de cap mena d’assaig anterior. Quelcom que – això, tampoc no pot ser oblidat-, no deixa de ser una premissa enganyosa, i una bona mostra de les febleses que amaga un projecte com aquest. D’acord: aquí ningú s’ha passat una bona estona assajant en companyia de Bernat. Però alhora, tothom sap l’obra que té entre mans, tothom té accés a ella, i tothom pot entrar al web de RTVE, i aprendre’s de memòria o donar-li una ullada ràpida al muntatge de “Terra Baixa” que Puigserver va estrenar al Mercat de les Flors al molt preolímpic any 1990. I si faig aquesta referència olímpica, és perquè també la fa el mateix Bernat, quan vincula els trets definitoris d’aquell muntatge al singular moment en el qual va ser creat . I quan suggereix d’alguna manera que aquesta revisió, intenta fer alhora de mirall ( cal no oblidar la funció que els miralls compleixen a l’expo dedicada a Puigserver que es presenta al bar del Lliure de Gràcia, i la funció especular que el mateix Fabià li atribuïa al disseny del futur Lliure de Montjuïc) d’allò ben diferent que ha reflectit “Terra baixa”, segons el moment històric en el qual ha estat representada, i les mans ideològiques en les quals ha caigut. També en aquest sentit, Bernat ens recorda que el text de Guimerà s’ha passejat amb la mateixa seguretat pels ateneus anarquistes, pels escenaris amb tocs marxistes, o pel cel·luloide filonazi, sense que Manelic s’hagi sentit incòmode o fora de lloc en cap d’aquests espais.
Però el cert és que aquests suggeriments, acaben sense fer cap mena d’acte de presència al muntatge d’un Bernat potser massa ancorat ja en la repetició d’un trets estilístics necessitats de ser revisats. I el cert és que l’efecte mecànic ( l’efecte zombie al qual ell mateix es refereix) provocat per les indicacions seguides via àudio – i susceptible alhora de provocar efectes ben còmivs -, xoca de front amb l’evidentment molt treballat a casa exercici interpretatiu amb el qual es poden presentar alguns dels intèrprets: per posar com exemple la nit de la primera representació, aquest va ser sens dubte el cas de Quim Àvila. I situar darrera el públic ( i a la vista dels intèrprets) la projecció d’aquelles escenes de l’enregistrament original que han estat seleccionades en aquest muntatge, tampoc no ajuda massa. Evidentment, s’entén que Bernat no ubiqui a l’escenari una pantalla, com reclamaven aquell mateix primer dia de representació bona part dels espectadors: això hagués estat una maniobra de distracció totalment contraria als objectius de la proposta. Però integrar-hi aquesta projecció d’esquenes al públic, no fa altra cosa que provocar alguna que altre torticoli, perquè inevitablement, l’espectador acaba girant-se un i altre cop a partir del moment que es fa conscient de la projecció. Tornant al principi: no ; aquest homenatge tan atípic, no em sembla cap acte de blasfèmia. Però alhora, tampoc es mostra capaç d’anar més enllà de la broma pseudo provocativa que promet més del que pot donar, i que es queda en la superfície de l’exercici lleugerament banal.
