Hi ha teatre experimental i experiments de teatre. El que el director Roger Bernat (Barcelona, 1968) ha fet amb aquesta singular i oblidable miniversió de «Terra baixa» és un experiment de laboratori teatral. Un experiment molt allunyat de la seva etiqueta d“enfant terrible” contracultural i contrateatral guanyada en altres temps i que potser encara li és aplicable avui mateix si tenim en compte que l'any 2017 va ser distingit amb el Premi Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals.
Com a “conillets d'índies”, amb perdó pels actors i actrius del repartiment, ha escollit una llarga llista d'intèrprets fins a 78 noms de tots els registres, estils i generacions —alguns han desistit potser perquè han vist venir el pa que s'hi donaria o perquè tenien altres compromisos— i els ha distribuït en grups de mitja dotzena cada funció per convertir-los en una mena de zombies amb domèstics auriculars posats.
Però Roger Bernat, a veure, posats a experimentar en ple segle XXI i l'any 2022, en l'era del Mobile World Congress, ¿per què no has optat per aquelles enormes ulleres de realitat virtual que et fan viure en un altre món? En comptes d'això, el director els ha fet fer els papers de «Terra baixa», d'Àngel Guimerà, sense cap assaig, sense que se sabessin el paper, repetint la declamació que els arribava pels auriculars dels intèrprets que el 1990 van integrar el repartiment de la versió del Lliure de Fabià Puigserver al Mercat de les Flors, amb aquella enorme rampa que baixava del sostre com si baixés de la muntanya, amb Lluís Homar en el paper de Manelic i Emma Vilarasau en el paper de Marta, entre els dos principals protagonistes, a més de Rafael Anglada, Mercè Arànega, Andreu Benito, Lola Lizaran, Víctor Pi i Santi Ricart.
I el resultat, per divertit que pugui semblar, el fet és que, per als espectadors, és un autèntic nyap. En els habituals avisos de la sala d'estar a punt de començar i apagar el mòbil i portar la mascareta durant tota la funció caldria que s'indiqués que el que veuran no és una «Terra baixa» “à la page” sinó un divertimento teatral on els que més s'hi diverteixen són la mitja dotzena d'intèrprets cada funció —impossible parlar de la reacció i la feina de tots, esclar— que amb prou feines poden seguir com cal el text, entendre'l —precisament Fabià Puigserver i també Lluís Homar van optar per un experiment lingüístic amb algunes expressions del català de terra endins i ruralitzat— i que com si fossin en una aula de l'Institut del Teatre de quan eren joves s'ho passen bomba esperant l'hora del pati, o de la cantina, vaja.
L'experiment de la «Terra baixa» de Roger Bernat coincideix amb un experiment menys arriscat i més mediàtic, el que Àngel Llàcer està fent amb la sèrie de programes «El llop» de TV3. Només cal esperar que, entre experiment i experiment, el pobre Àngel Guimerà no baixi del cel i s'estripi les vestidures o acabi matant, si no el llop perquè està protegit, algú que se li posi al davant amb la seva «Terra baixa».
De fet, Roger Bernat no enganya quan en la presentació de l'obra confessa: «Potser sóc el menys indicat (...) És cert que la meva manera de fer teatre poc té a veure amb les maneres de Fabià Puigserver. Però seria simplificar massa resumir la història del teatre a una concatenació d'antagonismes i venjances. (...) Encara que la «Terra baixa» de Puigserver-Homar-Vilarasau no sigui la que jo faria, no deixa de fascinar-me” (...) Que Fabià donés un gir antimodern al final de la seva carrera, i ho fes precisament en el Festival de Tardor i preolímpic de Barcelona, no deixava de ser una botifarra al Cobi i a la venda per catàleg de la ciutat.”
I ja hem arribat al cap del carrer. Si Fabià Puigserver, segons Roger Bernat, el 1990 va fer una botifarra al Cobi de l'època de Xavier Mariscal, ell ara fa una botifarra al teatre convencional en el sentit més ampli del terme. Potser perquè com ell mateix diu al final: “Sóc un perfecte estranger [Roger Bernat és de mare belga] que s’apropa a un espectacle del que no pot reclamar la propietat per cap motiu. I, tanmateix, potser sigui aquesta la raó per la qual he fet aquest muntatge.” Malgrat l'experiment teatralment fallit, totes les funcions del Lliure de Gràcia tenen un 80% d'ocupació de venda anticipada, si no exhaurida. I és que, quan es tracta de «Terra baixa», el morbo escènic no té fronteres. (...)
