Testimoni de guerra

Teatre

informació obra


Direcció:
Pau Carrió
Adaptació:
Pau Carrió
Intèrprets:
Laura Aubert, Pol López
Escenografia:
Judit Colomer Mascaró
Vestuari:
Zaida Crespo
Il·luminació:
Raimon Rius
Sinopsi:

Pau Carrió s’acosta a dos dels noms més emblemàtics del periodisme bèl·lic: el fotògraf sud-africà Kevin Carter, que es va suïcidar quatre mesos després d’haver rebut el Premi Pulitzer per la fotografia d’una nena sudanesa amb un voltor al darrere, i la corresponsal de guerra Marie Colvin, assassinada pel règim sirià l’any 2012, després d’haver cobert nombrosos conflictes armats. Un díptic dramàtic, guanyador del Premi Quim Masó 2019, al voltant de la informació sobre les zones en guerra i les seves conseqüències, amb la mirada posada sobre els interrogants i les paradoxes que suscita el retrat de la violència llunyana a través de l’exhibició als mitjans de comunicació. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Testimoni de guerra

22/01/2021

Compartir el dolor amb l'espectador

per Pep Vila

Asseguts en la comoditat de la butaca, lluny (en principi) de qualsevol conflicte, assistim a dos monòlegs de categoria, dos testimonis de dos corresponsals de guerra, un d'ells foto-periodista, que parlen de la seva professió i la seva experiència. Tots dos lluiten per conscienciar l'espectador, per què allò no sigui un "sí, m'ha impressionat, m'ha arribat", però una estona després, tot quedi oblidat. Repte molt difícil.

En el primer, "Vas ajudar a la nena?", Kevin Carter fa a Sudàfrica una fotografia d'una noia sudanesa amb un voltor al darrera. La foto li va valer el Pul.litzer però, Carter, amb una tempestuosa vida i pressionat a continuació, i mundialment, no pel premi, sinó per la pregunta..."què va passar amb la nena?", "La vas ajudar?", s'enfonsa i s'acaba suïcidant. Ell sí que pren consciència: val la pena fer el que fa? ho fa per transmetre el que està passant, però, és que és cert: no va ajudar a la nena. I Kevin peta.

A continuació, a "Des de l'ull de l'huracà" Mary Colvin (Laura Aubert), assassinada pel règim sirià, explica la seva experiència. Els monòlegs, acompanyats per un escenari nu, només alterat per la il.luminació, son en efecte, corprenedors, tot i que potser hauria estat bé combinar.los i no primer un i després l'altre. Es un gran exercici actoral (el de Pol López ens va recordar l'inoblidable "Ivan i els gossos", on també era dirigit per Pau Carrió) on dos intèrprets que actuen sense xarxa, només amb el seu talent aconsegueixen compartir el dolor amb l'espectador, llunyà del conflicte de guerra.