Ell – de professió, reporter gràfic acostumat a moure’s per zones altament conflictives - es deia Kevin Carter. I va guanyar el Pulitzer per fer una fotografia que mentre li proporcionava un grau de celebritat que mai abans hagués pogut imaginar, el condemnava alhora a ser sotmès a una constant escrutini d’aquells que fan molt de mal: havia fet ell alguna cosa per ajudar a la famèlica nena sudanesa de la foto, la nena que jeu a terra sota l’atempta mirada d’un voltor que està esperant amb ànsia el desenllaç que la converteixi en el seu aliment? La pregunta escoltada fins l’esgotament, de ben segur va tenir molt a veure amb el seu suïcidi, succeït quan només havien passat quatre mesos des de la recepció del cobejat premi.
Ella – de professió, reportera de guerra especialista en el món àrab - , es deia Marie Colvin. I ni la pèrdua d’un ull a causa de la granada que li va llençar un soldat mentre informava sobre la guerra civil de Sri Lanka, va impedir que seguis anant d’un conflicte bèl·lic cap a un altre, intentant convertir-se en testimoni d’allò que els poders confrontats sovint no en volen que en resti cap testimoni. Quelcom que li va acabar costant la vida a la població d’Homs, assetjada per un exercit sirià que massacrava civils de de totes les edat – nadons inclosos- tot utilitzant com excusa que entre aquesta població s’amagava un inexistent exercit terrorista.
I ara ,tots dos s’integren en un descompensat díptic escènic format per dos monòlegs que li han proporcionat a Pau Carrió el Premi Quim Masó. Dos monòlegs – no cal dir-ho després del que ja s’ha dit- que tenen la voluntat d’ obrir preguntes ,tant sobre el que implica a nivell personal ser constant testimoni d’aquella mena d’horror que deixa a la vista la vesant més cruel i despietada de l’ésser humà, com sobre el que implica que l’horror visualitzat per aquestes fotografies i aquestes cròniques, l’horror del que ja tots en som testimonis, segueixi repetint-se un i altre cop sense més conseqüències. Tret de les víctimes, esclar. Però això, la humanitat ja ho té molt superat.
En qualsevol cas, en Kevin i la Maria, malgrat coincidir en haver conegut de primera mà aquest horror, tenen històries ben diferents. I també diferent és el tractament que els hi dona Carrió, molt més potent des d’un punt de vista escènic en el cas d’ell, que en el cas d’ella. I és que a l’hora de construir Carter com a personatge de ficció, Carrió entra de forma més suggestiva en temes que es plantegen també sovint al voltant del seu ofici. Temes com ara el component autodestructiu que pot estar en el punt de partida de l’elecció professional , o que pot per contra acabar gestant-se com a conseqüència d’aquesta elecció. Temes com el component sovint addictiu que comporta aquest contacte constant amb la mort i el dolor , amb el caos i la misèria. Temes com ara la forma com l’addicció , i l’adrenalina, i la sacsejada que provoca sentir-se sempre al límit , pot acabar devaluant per complert el valor que li atorguem des de les nostres zones de confort a emocions que potser ja no semblen tan emocionants quan s’ha travessat certs límits. Temes que , per posar uns pocs exemples recents, han estat abordats per obres de teatre com aquella “La treva” que Clara Segura va interpretar a La Villarroel. O com el film d’Erik Poppe “Mil veces buenas noches”, en el qual la reportera Juliette Binoche rebia un contundent ultimàtum per part del seu estimat marit : o jo i les nostres filles, o la guerra; ha arribat el moment d’escollir. I per cert que també la mateixa Maria Colvin encarnada recentment al cinema per Rosamund Pike a “La corresponsal”, ens mostrava aquesta aparentment contradictòria atracció per l’abisme.
Carrió planteja amb prou eficàcia els conflictes sense sortida que condueixen en Kevin cap a un tràgic final voluntari, tot i que no troba la manera de conduir a un Pol López que la nit de l’estrena es va mostrar especialment perdut i desmemoriat cap al nucli del seu personatge. I opta en el cas de la Marie per moure’s tota l’estona pel territori del discurs, i deixar el personatge apuntat d’una forma ben esquemàtica. Quelcom que el fa caure en aquell error segons el qual una informació resulta més impactant quants més cops es repeteixi l’impacte. I resulta que sovint , passa tot el contrari. La direcció de Carrió pren ja d’entrada alguna decisió discutible pel que fa a la forma com Laura Aubert ens ha de presentar a la Marie. El posat masculinitzat del personatge i la seva impostada veu greu pot voler indicar-nos el camuflatge protector que ha d’adoptar inicialment la periodista en un territori professional clarament dominat pels homes. Però no té massa sentit que utilitzi aquest recurs just quan la trobem en aquesta primera escena ficada de ple dins el forat d’Homs del qual ja no en sortirà viva. I tampoc té massa sentit que un cop el text torna a aquest punt durant la part final del monòleg, l’actriu ja no adopti aquells trets excessivament marcats que exhibia en aquest mateix moment durant l’escena inicial. El monòleg de la Marie, es transforma en una allargada successió de terribles descripcions de les tragèdies bèl·liques a les que assisteix que ,per un efecte acumulatiu, acaben també neutralitzant la seva dolorosa càrrega . I la un punt efectista il·luminació de l’espectacle que sovint adopta decisions de sentit imprecís, tampoc ajuda massa a l’hora d’atorgar-li força dramàtica a aquesta càrrega. Mentre a la sala del costat del TNC, la guerra impacte a l’espectador donant testimoni que “Encara hi ha algú al bosc”, aquests altres testimonis acaben involuntàriament enxampats per una certa superficialitat.
