Tha Tzpar (L'espera)

informació obra



Direcció:
Lali Álvarez
Ajudant de direcció:
Clara Garcés
Intèrprets:
Sasha Agranov, Jorge Albuerne, Lola Gonzalez, Alba Saez, David Teixidó
So:
Pau Matas, Tute Salazar
Composició musical:
Sasha Agranov
Coreografia:
Quim Bigas
Producció:
Aina Juanet, Hui Basa
Vestuari:
Ivet Remacha
Autoria:
CreaMoviment
Dramatúrgia:
CreaMoviment
Sinopsi:

Un grup d’estranys comparteix refugi. A fora, l’amenaça. A dins, l’espera. I la temença d’allò que hagi d'arribar. En aquest parèntesi pot néixer la tendresa, la capacitat d’organitzar-se, la bellesa… Què hi ha dins de cadascú —i entre nosaltres— més enllà de la por? Quan viure no vol dir només sobreviure. Una experiència amb música en directe, circ, moviment, teatre de prop. Un espectacle que reflexiona sobre la gestió individual i col·lectiva de la por i sobre la resistència a la violència en un context de conflicte. Una creació de Hui Basa (Lali Álvarez i Pau Matas).

Crítica: Tha Tzpar (L'espera)

12/09/2018

Sensació d'impotència però no de vulnerabilitat

per Jordi Bordes

La dramaturga i directora Lali Álvarez (Barcelona (contra la paret)Ragazzo) ha arraconat la paraula. Els personatges d'aquest muntatge parlen amb una mena de llenguatge universal incomprensible. Situat atemporalment tant poden recordar els franctiradors de Sarajevo com una societat postnuclear com aquella de Yes, potser d'Albert Tola, o el Fando y Lis passejant pel desert de Fernando Arrabal. O Els dies feliços de Samuel Beckett. La situació és de tensió. Però l'espai, tant ampli, no ajuda a què hi hagi sensacio´de perill entre els espectadors. Tot i que els habitants d'aquell racó els adverteixin del perill dles trets. Perquè, en realitat, tots es mouen per tot arreu (no només la noia, la més lliure de totes i que es rebel·la a la submissió de la por). L'excés de narrativitat els hi juga a la contra. La decisió d'incorporar la perxa xinesa li dona molta vistositat però trenca la coherència de la situació de perill.

Sí que és molt eficaç l'aparició del violoncel per expressar els diferents sentiments. Per donar aire i volada a una situació angoixant. El violoncel és una eina molt útil per a donar cobertura emocional. En peces de sabors ben diferents. Només, de cop, recordem Amigoo, Rudo o MiraT. Trobar aire en aquell quadre d'angoixa és una de les millors troballes d'aquesta peça que, de totes maneres, aposta per deixar un gust ben amarg i quasi suïcida (com a Llibres per cremar d'Amelie Nothomb). La humanitat s'escola pels desaigües putrefactes de la violència.