That's the story of my life. Macarena Recuerda

informació obra


La Fundació torna a convertir La Pedrera en un punt de trobada de les arts escèniques. Del 6 de febrer al 5 de març es durà a terme la tercera edició del cicle Noves escenes, noves mirades, on hi trobarem propostes teatrals que barregen el moviment, el vídeo, la paraula, els objectes o la música. Hi participaran artistes de llarga carrera i projecció internacional, que plantegen temàtiques universals des de la seva particular mirada. A més, compta amb l’assessorament artístic i de continguts de Jordi Fondevila. Els espectacles que conformen el cicle d'enguany són els següents: 6 de febrer: Ciencia_Ficción de Cristina Blanco. 13 de febrer: That’s the story of my life de Macarena Recuerda Shepherd 20 de febrer: Pendent de votació de Roger Bernat 5 de març: Brickman Brando Bubble Boom d'Agrupación Sr Serrano (Tots els espectacles són a les 20h i tenen un preu de 6 €).

Autoria:
Macarena Recuerda Shepherd
Vídeo:
Gorka Bilbao
Producció:
Dins el Cicle Noves Escenes, Noves Mirades de La Pedrera
Intèrprets:
Idurre Azkue, Alberto de la Hoz, Miriam Garlo, Macarena Recuerda Shepherd
Sinopsi:

"Aquesta és la història de la meva vida presenta una autobiografia audiovisual narrada amb la tècnica stop-motion d’animació d’objectes. Una pel·lícula construïda en directe amb flashos de la memòria, com arxius oberts al passat, per on desfilen els encerts i disbarats d’una vida que l’espectador haurà de filar i endreçar per reconstruir-la. Un àlbum de família però sense família, elaborat amb diversos suports visuals." (Macarena Recuerda Shepherd)

Crítica: That's the story of my life. Macarena Recuerda

02/12/2022

Estètica de retallable, trucs visuals i autoficció

per Ana Prieto Nadal

A That’s the story of my life, una peça estrenada l'any 2010 dins el cicle Radicals Lliures i que deu el seu títol a una cançó de The Velvet Underground, Macarena Recuerda Sheperd ‒heterònim de l'artista visual i escènica Lidia González Zoilo‒ superposa màscares a la seva imatge multiplicada en filmacions i retallables.

La creadora, d'esquenes al públic, comparteix escenari i manipulació d'objectes amb Manu Morales, mentre Gorka Bilbao s'ocupa de la filmació en directe. Tal com s'indica en un dels rètols inicials, tot el que explicarà és autobiogràfic, però res no és real: “Todos los paisajes son recreaciones, todas las situaciones son escenificaciones y todos los personajes los interpreto yo”.

Al programa de sala especifica que la seva autobiografia audiovisual se serveix de la tècnica stop-motion d'animació d'objectes, i que la pel·lícula es construirà en directe a cop de flaixos de memòria, com arxius oberts al passat. Com diu Ricard Gázquez, que ha estudiat a fons la trajectòria de la creadora, la tendència a autoficcionar-se funciona com una estratègia d'emmascarament ‒feta de capes de representació, a través de fotomuntatges i il·lustracions‒ i ve a qüestionar la frontera que separa el fictici del real. La il·lusió i els jocs òptics els trobem en aquesta peça ‒on apareixen fins i tot zoòtrops‒ i en altres de més performatives, com ¡AY! ¡YA! i The Watching Machine.

Macarena Recuerda se serveix de la tècnica del collage per a l'escenificació de la seva identitat i d'una falsa autobiografia en què, entre altres coses, evoca una història d'amor i desamor construïda com un refugi de ficció. La manera com diferents episodis presumptament reals o viscuts han afectat la performer es plasmen en quaderns plens de retrats amb variacions. La representació gràfica de la seva vida passa pel joc del cadàver exquisit i seqüències que es disposen com en un conte encunyat. També els successius anuncis sobre la pròpia naturalesa o deriva de la proposta escènica ‒amb instruccions o anticipacions com: “Este es el momento en que usted se conmueve”‒ se subministren a partir de vinyetes on ella apareix emmarcada i se li assignen globus de diàleg. Només hi ha un moment, molt celebrat pel públic, en què abandona la manipulació d'objectes i ens ofereix el rostre com un llenç capaç d'expressar emoció.