"Aquesta és la història de la meva vida presenta una autobiografia
audiovisual narrada amb la tècnica stop-motion d’animació d’objectes.
Una pel·lícula construïda en directe amb flashos de la memòria, com
arxius oberts al passat, per on desfilen els encerts i disbarats d’una
vida que l’espectador haurà de filar i endreçar per reconstruir-la. Un
àlbum de família però sense família, elaborat amb diversos suports
visuals." (Macarena Recuerda Shepherd)
Lídia González Zoilo (Macarena recuerda a l'escenari) està abandonant la paraula i la provocació literària. Sí que es reserva alguns instants molt breus per evocar un món de derrota assumit, que se situa entre la veritat i la ficció (perquè descriu paisatges ben quotidians però confessant que tot és mentida, o que podria ser-ho). Així, el pes de la imatge i de la retransmissió a través de càmeres dels seus jocs de retallables, llibres de fotografies, imatges visuals originàries dels primer cinema són la base de l'espectacle. I una banda sonora molt acurada amb el tema That's the story of my life de The Velvet com a cap de cartell.
Macarena no abandona la primera persona per als seus espectacles. I ara, que quasi no hi ha paraules i verbs a conjugar, es traspassa amb les imatges. Sempre és Macarena el personatge central dels seus espectacles (ella mateixa, doncs). És màgic veure com s'executen amb precisió els jocs visuals davant dels ulls dels espectadors que poden comprovar l'efecte en la pantalla. Però pot dur a preguntar per què es considera teatre aquesta concatenació d'escenes fílmiques. Macarena trenca el debat quan decideix fer una mínima acció a a càmera. Després de narrar instintivament com un actor s'enamora d'ella en plena escena, revela el trencament de la parella. Ella es dirigeix a públic mira a l'espectador espontani enfocat i plora en silenci acompanyada per una cançó trista de desamor. És quan cobra sentit la màxima de la peça "Després d'estimar-te, et vaig estimar molt més". Els amors mitificats són eterns, sigui a la mare, al company de la mare de Montpellier que li va fer viatjar fins a Sevilla perquè conegués el seu pare, a l'espectador de rialla encomanadissa... Després d'un trencament, cal posar un comptador a zero. Macarena ho descriu amb els 20 segons d'una carta d'ajustament per refer les darreres passes, recuperar el seu cor perdut i desplegar la seva vida en una altra direcció. Brillant.
Sense el dolor amb punts còmics d'Angélica Lidell, ni la cosmovisió global de l'Agrupación Sr. Serrano, el món de Macarena no abandona mai el traç de la sensibilitat, del gust, de la recerca de l'ànima fet tot amb una laboriosa feina de proproducció (retratant-se fent moltes accions per a revelar un sentiment més que una vida concreta.