The Animals and Children took to the Streets

informació obra



Direcció:
Suzanne Andrade, Sixto Paz Produccions
Composició musical:
Lillian Henley
Vídeo:
Paul Barritt
Intèrprets:
Rowena Lennon, Genevieve Dunne, Felicity Sparks
Producció:
1927
Autoria:
Duncan Macmillan
Sinopsi:

Després d’haver enlluernat l’any passat el públic del festival amb Golem, la companyia britànica 1927 —única en la integració de la pantalla en el seu relat teatral— torna amb l’espectacle que els va llançar a la fama: The Animals and Children took to the Streets. Una novel·la gràfica que pren vida gràcies a la màgica interacció entre les tres actrius i el joc videogràfic creat per Paul Barritt. Estètica expressionista i de cinema mut alemany de principis del segle XX —un altre dels seus senyals d’identitat— per a un conte negre sobre un barri marginal i els seus veïns plens d’ira. Humor corrosiu i subversiu sobre una revolta de nens pirates que prenen parcs i segresten gats.

Crítica: The Animals and Children took to the Streets

15/11/2018

1927 ens proposa un esplèndid i expressionista viatge cap el tètric submón de la gran metròpoli a ritme de cinema mut

per Ramon Oliver

L’any 1927 arribava a les pantalles cinematogràfiques “Metropolis”, una de les obres mestres de l’expressionisme alemany, i una de les distopsies fílmiques més influents mai filmades : sense ella, sense el geni visual de Fritz Lang, ni el malson de Los Angeles que trobem a “Blade Runner” hagués estat possible. I quan moltes dècades més tard, l’any 2005 l’autora i directora Suzenne Andrade i l’il·lustrador i videocrador Paul Barritt van decidir fundar la seva pròpia companyia escènica, no ho van dubtar a l’hora de posar-li nom: batejant-se com a 1927, el tàndem creatiu ja deixava palesa la seva gran admiració per l’expressionisme alemany en particular i el cinema mut en general, i de pas,  pel transgressor i creatiu cabaret que provocava estralls a l’escena berlinesa durant aquells mateixos anys de la república de Weimar. Una admiració extensible d’altra banda a d’altres grans moviments avantguardistes del segle XX ( només cal pensar, per citar un exemple, en la manera com el constructivisme soviètic ensenya el nas al mateix magnífic espectacle presentat ara per la companyia al TA)als quals rendeix també tribut el seu treball. Tot plegat, sense oblidar tampoc les picades d’ullet que els muntatges de 1927 li dirigeixen a l’univers del còmic , o al d’altres grans cineastes contemporanis que, alhora, porten també com a mínim unes gotetes d’expressionisme per les seves venes: penso per exemple en el Marc Caro i el Jean-Pierre Jeunet de “Delicatessen” i “La ciudad de los niños perdidos”, o en el millor Terry Gillian o ( com deia “The Guardian”)  en el Tim Burton dels seus temps més inspirats.

Sí: sens dubte el  Fritz Lang de “Metropolis” , el F.W. Murnau de “Nosferatu”o el Robert Wiene d’ “El gabinet del Dr. Caligari” s’ho passarien d’allò més bé contemplant la forma com la gent de 1927 s’inspira a les seves propostes  en el món de llums i ombres distorsionades , rostres hipermaquillats que visualitzen intenses turbulències interiors i decorats en tan precari equilibri com la societat que volen reflectir creat per ells mateixos. Però alhora, reconeixerien que el treball de la companyia eludeix el mimetisme per generar uns espectacles que identifiquem amb un bon grapat d’il·lustres referents, però que en les seves mans agafen una aparença del tota nova i personal. Quelcom que 1927 ja va evidenciar en la seva estupenda posada en escena de “La flauta màgica “ de Mozart  vista al Gran Teatre del Liceu. I que, segons afirmen totes les persones que va veure aquell muntatge ( jo, me’l vaig perdre) tornava a quedar demostrat a “El Golem”, un dels grans èxits del TA 2017.

Fent un viatge cap en darrera en el temps, ara 1927 ens ha presentat un espectacle molt anterior a aquest dos; un muntatge estrenat el 2011 i que  des de llavors, no ha deixat de girar pel món. Un muntatge , doncs, exempt encara de la infraestructura tècnica de la qual la companyia tira mà , posem pel cas, quan visita un gran coliseu operístic com ara el mateix Liceu. Però creieu-me: la diferència no es fa perceptible, perquè la imaginació corre igual de desbocada. En aquest cas, per explicar-nos  una faula que agafa progressivament la forma d’un conte per a no dormir . I que fins i tot  renuncia a aquella mena de final feliç amb forma de pacte social amb el qual  la guionista Thea von Harbou ( que llavors estava casada amb Lang, i que poc després es convertiria en fervorosa seguidora del nazisme) acabava  “Metropolis” . Cert; aquí hi ha quan cal molt d’humor. Però no hi ha res semblant a un final feliç. Aquí , el que  hi ha és  el dibuix d’un d’aquells móns suburbans rosegats per la misèria sense sortida que creixen sempre a l’ombra de les grans metròpolis ( les dels anys 20 del segle passat i les de ara mateix), però dels quals es desentenen sovint el més afortunats habitants de les grans metròpolis. I aquí hi ha uns nens que aprofiten la nit per a destruir un territori que ja és de per si pura ruïna, i uns adults que ja s’han resignat a admetre que d’aquí no en sortiran mai i no estan disposats a tolerar que algú somiï encara amb la possibilitat de sortir; el que sí estan és  disposats a boicotejar com sigui a qui encara tingui la gosadia de voler fer realitat aquesta mena de somnis. I també hi ha alguna que altra ànima candorosa i utòpica, d’aquestes que arriben carregades de bones intencions... i marxen quan xoquen contra el mur de la realitat, deixant de vegades una trencadissa darrera seu. Tot plegat,  mentre la música de piano interpretada en directe ens evoca aquelles sales cinematogràfiques en les quals el o la pianista creava universos sonors per acompanyar les imatges mudes, i mentre alhora les tres estupendes intèrprets de l’espectacle ens ofereixen apunts de teatre musical d’entreguerres sense perdre mai de vista el treball de sincronització imposat per les fascinants imatges de Paul Barrit.