L’any 1927 arribava a les pantalles
cinematogràfiques “Metropolis”, una de les obres mestres de l’expressionisme
alemany, i una de les distopsies fílmiques més influents mai filmades : sense
ella, sense el geni visual de Fritz Lang, ni el malson de Los Angeles que
trobem a “Blade Runner” hagués estat possible. I quan moltes dècades més tard,
l’any 2005 l’autora i directora Suzenne Andrade i l’il·lustrador i videocrador
Paul Barritt van decidir fundar la seva pròpia companyia escènica, no ho van
dubtar a l’hora de posar-li nom: batejant-se com a 1927, el tàndem creatiu ja
deixava palesa la seva gran admiració per l’expressionisme alemany en
particular i el cinema mut en general, i de pas, pel transgressor i creatiu cabaret que provocava
estralls a l’escena berlinesa durant aquells mateixos anys de la república de
Weimar. Una admiració extensible d’altra banda a d’altres grans moviments
avantguardistes del segle XX ( només cal pensar, per citar un exemple, en la
manera com el constructivisme soviètic ensenya el nas al mateix magnífic
espectacle presentat ara per la companyia al TA)als quals rendeix també tribut
el seu treball. Tot plegat, sense oblidar tampoc les picades d’ullet que els
muntatges de 1927 li dirigeixen a l’univers del còmic , o al d’altres grans
cineastes contemporanis que, alhora, porten també com a mínim unes gotetes
d’expressionisme per les seves venes: penso per exemple en el Marc Caro i el
Jean-Pierre Jeunet de “Delicatessen” i “La ciudad de los niños perdidos”, o en
el millor Terry Gillian o ( com deia “The Guardian”) en el Tim Burton dels seus temps més
inspirats.
Sí: sens dubte
el Fritz Lang de “Metropolis” , el F.W.
Murnau de “Nosferatu”o el Robert Wiene d’ “El gabinet del Dr. Caligari” s’ho
passarien d’allò més bé contemplant la forma com la gent de 1927 s’inspira a
les seves propostes en el món de llums i
ombres distorsionades , rostres hipermaquillats que visualitzen intenses
turbulències interiors i decorats en tan precari equilibri com la societat que
volen reflectir creat per ells mateixos. Però alhora, reconeixerien que el
treball de la companyia eludeix el mimetisme per generar uns espectacles que
identifiquem amb un bon grapat d’il·lustres referents, però que en les seves
mans agafen una aparença del tota nova i personal. Quelcom que 1927 ja va
evidenciar en la seva estupenda posada en escena de “La flauta màgica “ de
Mozart vista al Gran Teatre del Liceu. I
que, segons afirmen totes les persones que va veure aquell muntatge ( jo, me’l
vaig perdre) tornava a quedar demostrat a “El Golem”, un dels grans èxits del
TA 2017.
Fent un viatge
cap en darrera en el temps, ara 1927 ens ha presentat un espectacle molt
anterior a aquest dos; un muntatge estrenat el 2011 i que des de llavors, no ha deixat de girar pel
món. Un muntatge , doncs, exempt encara de la infraestructura tècnica de la
qual la companyia tira mà , posem pel cas, quan visita un gran coliseu
operístic com ara el mateix Liceu. Però creieu-me: la diferència no es fa
perceptible, perquè la imaginació corre igual de desbocada. En aquest cas, per
explicar-nos una faula que agafa
progressivament la forma d’un conte per a no dormir . I que fins i tot renuncia a aquella mena de final feliç amb forma
de pacte social amb el qual la guionista
Thea von Harbou ( que llavors estava casada amb Lang, i que poc després es
convertiria en fervorosa seguidora del nazisme) acabava “Metropolis” . Cert; aquí hi ha quan cal molt d’humor.
Però no hi ha res semblant a un final feliç. Aquí , el que hi ha és
el dibuix d’un d’aquells móns suburbans rosegats per la misèria sense
sortida que creixen sempre a l’ombra de les grans metròpolis ( les dels anys 20
del segle passat i les de ara mateix), però dels quals es desentenen sovint el
més afortunats habitants de les grans metròpolis. I aquí hi ha uns nens que
aprofiten la nit per a destruir un territori que ja és de per si pura ruïna, i
uns adults que ja s’han resignat a admetre que d’aquí no en sortiran mai i no
estan disposats a tolerar que algú somiï encara amb la possibilitat de sortir;
el que sí estan és disposats a
boicotejar com sigui a qui encara tingui la gosadia de voler fer realitat
aquesta mena de somnis. I també hi ha alguna que altra ànima candorosa i
utòpica, d’aquestes que arriben carregades de bones intencions... i marxen quan
xoquen contra el mur de la realitat, deixant de vegades una trencadissa darrera
seu. Tot plegat, mentre la música de
piano interpretada en directe ens evoca aquelles sales cinematogràfiques en les
quals el o la pianista creava universos sonors per acompanyar les imatges mudes,
i mentre alhora les tres estupendes intèrprets de l’espectacle ens ofereixen
apunts de teatre musical d’entreguerres sense perdre mai de vista el treball de
sincronització imposat per les fascinants imatges de Paul Barrit.
