Una companyia de referència dedicada al teatre, la dansa i l’audiovisual converteix en espectacle la reinterpretació en viu d’un àlbum de folk enregistrat l’any 1965 en una presó de Texas.
Tot va començar el 2014. O potser el 1981. I és que cal remuntar-se als primers anys de vida de The Wooster Group, una companyia nascuda el 1975. En algunes produccions dels primers temps, com Hula (1981) o L.S.D. (...Just The High Points...) (1984), la companyia va fer servir discos enregistrats com a matèria primera de les produccions. Ho van tornar a fer amb Early Shaker Spirituals: A record album interpretation, un espectacle de l’any 2014 que partia d’un disc del mateix títol que havien enregistrat l’any 1976 les Sisters of the Shaker Community de Sabbathday Lake (Maine). Aquell disc va servir d’inspiració a The Wooster Group per interpretar les cançons (una petita joia del folk americà) i crear un seguit de coreografies. Entre el públic d’aquell muntatge hi havia un dels protagonistes del que veurem enguany al Grec 2022 Festival de Barcelona: un actor amb una gran veu que en aquell temps treballava en una teteria. Era Eric Berryman, que es va trobar un dia servint la taula de Kate Valk. Ella, que acabava de dirigir Early Shaker Spirituals, va escoltar una proposta inesperada d’aquell cambrer: crear un espectacle similar a partir d’un disc de la seva col·lecció ple de temes de cançons de treball i de blues enregistrats l’any 1965 per un grup d’interns negres en una de les granges-presó, aleshores encara segregades, de l’estat de Texas. Així va néixer l’espectacle que ara arriba a Barcelona.
Durant el muntatge, els intèrprets escolten en directe, mitjançant uns auriculars sense fils, els temes del disc, que ells mateixos van reproduint en escena, igual que les reflexions i els comentaris que els mateixos interns van enregistrar. Reviuen així un moment poc conegut de la música folk nord-americana i, a la vegada, afegeixen a l’aspecte sonor una dimensió escènica. Berryman, a més, aporta a l’espectacle el context que proporcionen les pàgines del llibre Wake Up Dead Man: Hard Labor and Southern Blues, una obra de Bruce Jackson, el folklorista americà que es va encarregar d’enregistrar el disc original i que avui és un professor reputat a la University at Buffalo (Nova York).
The Wooster Group fa atractiu el que podria ser ensopit. Ho fa amb molta subtilesa, limitant al màxim el material. No es perd en cap moment el punt neuràlgic del muntatge: Parlar del cants durant les jornades de treball forçats al centre penitenciari de Texas a través d'un únic disc. La companyia nord-americana, que va ser un dels primers que van incorporar la reproducció en directe a partir de televisors a l'escena (Hamlet, Grec 2006), ara és molt més fina. Han recuperat pes els actors i el que viuen (cantant-ho i compartint-ho). L'escena es trasllada a l'estudi d'un dels intèrprets a Nova York, amb els seus discos, la finestra per on contempla el dia a dia mentre deu reposar la música amb auriculars... Tot és simple, directe, sense massa ambigüitats, des de la Veritat escènica, aprofitant les coincidències de la vida per fer-ho brillar a escena.
Sense pràcticament debat, només compartir el plaer d'escoltar i de cantar en grup (com al centre penitenciari de Texas) l'ambient evoca altres moments de la literatura com les trobades de jazz amb el Club de la Serpiente de Rayuela, de'n Cortázar, per exemple. Si el jazz es desviu en les catàstrofes dels baixos fons, les cançons de treball traslladen a situacions d'injustícia arbitrària, de treballs que van substituir l'esclavisme de dècades enrere en uns estats de l'Amèrica del sud, principalment. Només puntualment, s'afegeixen algunes cites de context, en forma de peus de pàgina. Bruce Jackson, el mateix que va anar gravant les cançons i les converses als anys 60 en un disc de 14 temes (i que no s'escolten pas totes) va completar-ho amb el llibre que s'esplaiava en alguns conceptes puntuals. Van ser anys convulsos políticament i el folk ho va anar escampant. Per això, d'entre tots els temes, es pot sentir la de No serem moguts que Xesco Boix va traduir per al grup de folk.
Sense necessitar cap representació, només el sentir en la veu que reprodueixen (fins i tot la tos accidental gravada al disc) passen per la imaginació de l'espectador les escenes del capatàs (els Moore) dalt del cavall imposant la seva llei als treballadors del centre penitenciari. L'amenaça era constant i només el cant els alliberava. Així mateix, va ser la cançó la que ha permès mantenir viu el seu record i fer-lo ressonar ara que el Black lives Matter torna a ser cap de pancarta de manifestació a Amèrica. Wooster Group no hi fa ni una sola referència; no cal, sera massa evident. El cervell del públic s'hi adreça sense que ningú els hagi de fer menció. Brillant per la seva simplicitat i contundència.