S’ha acabat això d’estar patint per si de cas l’arròs et queda covat! Aquí teniu al o la (juraria que aquest electrodomèstic no és binari) Cuckoo, l’artefacte d’origen coreà que , des de fa dècades, no pot faltar mai a la cuina d’aquella part d’una nació dividida que s’estén per sota del paral·lel 38 : el paral·lel que marca la divisió entre les dues Corees. El Cuckoo t’indica quan l’arròs , aquest aliment present a totes les cuines mundials però del tot indispensable quan es tracta de la cuina asiàtica, ha arribat al seu punt exacte de cocció. Cuckoo, és el nom de l’empresa que va comercialitzar l’aparell. Però, com passa sovint en aquestes coses, s’ha acabat convertint alhora en el nom que designa totes les màquines que realitzen la mateixa funció. I que, amb el temps, han anat sofisticant la forma de presentar els seus serveis. I també això, també aquesta sofisticació fruit dels avanços tecnològics, té una especial rellevància en l’admirable The Hamartia Trilogy creada per Jaha Koo i inclosa en el cicle Katharsis programat pel Teatre Lliure : un creador i una trilogia que s’han convertit ja per a mi en una de les més estimulants i fins i tot emocionants revelacions escèniques d’aquests darrers temps.
Quan Jaha Koo (que ara té 37 anys) va abandonar Corea per tal d’instal·lar-se a la vella Europa , ho va fer amb molt poc equipatge. Però dins d’aquest mínim equipatge, no hi va faltar aquell/a Cuckoo que, d’alguna manera, simbolitza alhora els dos conceptes complementaris i/o enfrontats entre si que fan constant acte de presència a la trilogia: el concepte vinculat a la tradició, i el concepte fruit de la modernitat. Aquest electrodomèstic centrat exclusivament en l’arròs, s’encarrega precisament d’atorgar-li un format adaptat als ritmes contemporanis a allò – la preparació d’un arròs que no pot faltar a cap àpat- que té unes arrels ancestrals. I d’altra banda, aquelles primeres màquines anomenades Cuckoo que es limitaven a complir amb la funció per a la qual havien estat creades, han anat també prenent amb el temps altres funcions ( algunes d’elles, dotades d’una robotitzada personalitat del tot xarraira) , ben reflectides en les tres variants de l’instrument culinari que Koo fa conviure a “Cuckoo”, el segon lliurament d’una trilogia que presenta tres segments susceptibles de ser vistos de forma independent…però que alhora assoleix la seva plenitud quan comproves la coherència amb la qual Koo ens mostra els lligams que presenten entre sí.
A la primera part de la trilogia, “Lolling & Rolling”, Koo es centra en un tema que , d’altra banda, ens toca molt de prop ; el tema de les llengües minoritàries que són relegades a una presència merament testimonial per les llengües dominants. El punt de partida d’aquest lliurament que Koo ha anant modificant a mesura que passaven els anys i li anava donant forma als altres dos capítols de la seva proposta, es troba en la forma com el desig de bona part de la societat coreana d’adaptar-se a la llengua anglesa carregada alhora de valor simbòlic, va portar a que molts nens coreans, fossin sotmesos a una intervenció quirúrgica destinada a millorar la seva pronunciació en l’idioma recent adoptat. Això, després que els anys d’ocupació japonesa conduïssin a una situació que ens pot resultar també ben familiar. I que Koo visualitza de forma exemplar en la història d’una avia que , després d’haver viscut com una humiliació no dominar la llengua dels vencedors, és humiliada quan ha oblidat ja la seva pròpia llengua, i només li ve al cap en un moment d’eufòria col·lectiva la llengua dels vencedors.
Koo es situa ja des de l’inici d’aquest primer lliurament en una posició capaç de mantenir un perfecte equilibri entre la proposta ben documentada farcida d’aportacions audiovisuals esplèndidament escollides, i la comunicació personal capaç de generar una corrent d’empatia mai impostada. Una empatia generada pel creador que ens parla en primera persona , i que no dubta en transmetre aquella mena de confidència personal que li atorga un valor diferent i de vegades fins i tot dolorós a la documentació que l’acompanya. Koo ens mostra sense fer-ne escarafalls la rica contradicció complementària d’un treball creatiu que no dubta en servir-se d’uns instruments tecnològics i estilístics propis del territori imbuït de modernitat en el qual s’insereixen les seves propostes, però que no dubta tampoc en reivindicar aquells elements de la cultura tradicional que corren perill d’extinció , sota l’amenaça de les noves formes d’imperialisme cultural que saben com imposar el seu domini. A la tercera part de la trilogia, “The History of Korean Western Theatre”, Koo ens mostra sense anar menys lluny la forma com l’occidentalització d’un teatre coreà marcat alhora per l’occidentalització assumida pel teatre japonès, justament quan el Japó es va convertir en la potencia imperial que dominava Corea, ha portat a que aquelles formes escèniques genuïnament derivades de la tradició coreana, hagin quedat relegades a un paper anecdòtic. I Koo sap com crear un vincle íntim entre la memòria d’aquestes formes escèniques ancestrals que corren el perill de caure en el més absolut oblit, i la memòria d’aquesta avia seva que vol que el record del net segueixi ben viu fins que la malaltia acabi amb ell. Koo ens demostra com amb l’arròs fet massa que en surt del ( o la) Cuckoo ,es pot acabar construint una rèplica de l’edifici des del qual es va llançar a buit aquell amic estimat de joventut que no va poder suportar els embats de la vida, i d’aquella crisi econòmica que li va robar la vida a tants altres joves. I deixa a la vista el dolor no cicatritzat i no absent de culpabilitat que li segueix provocant aquella pèrdua, mentre ens parla alhora de les cicatrius que han deixat al seu cos unes cremades carregades també d’imprescindibles records de la infància. I ens presenta de pas al seu enyorat, nord-americà i ja mort vell professor d’anglès; aquell que va conèixer tot just arribar a Europa , i que ara se li apareix en forma de fantasma al seient del coconductor , quan circula de nit pels carrers de Seul. I és que , com és ben sabut, a la cultura coreana, com a gran a part de totes les cultures asiàtiques, això de trobar-te segut al teu costat un estimat fantasma, forma part d’aquella normalitat que desafia la normalitat imposada per l’invasor colonialista. El dia que oblidem això, ens haurem oblidat de nosaltres mateixos
