Una producció en la penombra on emergeixen els monstres que habiten el nostre imaginari infantil. Des d'objectes il·luminats fins a jocs de reflexos, elements inesperats i sorprenents prenen vida esculpint els cossos dansaires i transformant el conegut en desconegut. Immersos en la música atmosfèrica del trio de Montreal Dear Criminals, allò familiar es torna estrany i allò inquietant torna a ser reconfortant. Vulnerabilitat, passió i ferocitat donaran pas a un espai on s'entremesclen petits temors, estranyes fascinacions i plaers vívids.
El Quebec ha estat convidat a venir enguany a la Mostra de la mà de dues companyies: DynamO Théàtre i Cas Public. Aquesta segona companyia és una de les companyies canadenques amb més renom internacional. I no és d’estranyar. L’estrena a Catalunya de The Monsters ha estat molt celebrada per tots aquells que ens delectem per aquells projectes on el ritme i la bellesa estètica dels cossos ens captiva però també ens genera una certa pertorbació.
La proposta dels quebequesos rau en unes projeccions d’uns dibuixos animats que podrien estar fets per Michel Gondry, uns monstres que no fan por, sinó certa tendresa. Però aquestes projeccions són gairebé acompanyants, transicions entre composicions. Els sis ballarins/es no varien en excés els seus moviments, tots es basa en una simfonia sincopada de moviments de braços, de formes com encaixant els rostres,de moviments de cames espídics... Però el ritme aguanta, la tensió genera atenció i encara que tot sigui un xic repetitiu, sempre hi ha alguna cosa que ens captiva. Gran part de la culpa la té la il·luminació. Un disseny a càrrec de Lucie Bazzo, Hélène Blackburn i Etienne Fournier que juga amb els focus verticals que emmarca solos o parelles, amb una línia vertical, amb petits punts de llum o amb objectes amb llum com aquesta mena d’escarolats o aquests llibres que s’obren i al córrer les pàgines creen un efecte ventall hipnòtic.
I sí la llum ens perfila o ens deixa en clarobscur els cossos ballarins, la música dels Dear Criminals actua gairebé com a motor dramàtic de la funció. Entre la malenconia i la suggerència del folk indie i la foscor asfixiant de les melodies d’Ángelo Badalamenti (David Lynch podria gaudir amb aquesta obra), Dear Criminals resulten ser el complement perfecte per fer treballar als ballarins i transmetre les emocions que acompanyin o contraposin cada peça musical.
La suposada dramatúrgia entorn la figura dels monstres tampoc és que estigui molt marcada, sinó que acaba sent més suggestiva. Però sigui pel virtuosisme dels cossos movent-se, com per les diverses varietats que buscaven, fos per ritmes o per recursos (ara pujats en pedestals, ara sobre unes xanques cibernètiques, ara en duos, ara en grup...) els monstres de Cas Public han esdevingut una de les obres més impactants d’aquesta Mostra.
