M'imagino el dilema de Sergi Belbel, adaptador i director de la versió teatral de «The Party», un film de culte, rodat i estrenat el 2017 en blanc i negre, de la cineasta Charlotte Sally Potter (Londres, 1949), a l'hora de reflectir a l'escenari el gruix de conflictes personals que envolten els protagonistes de la història que vol remarcar la crisi social i personal ambientada al Regne Unit.
El dilema, esclar, consisteix en triar entre mantenir l'espai, l'embolcall sociopolític i l'ambientació geogràfica dels personatges o adaptar-los a la societat on es cou la versió teatral. Sergi Belbel ha optat per respectar l'original de Sally Potter, que n'és també la guionista, diria que amb el 99,99% de la trama i els diàlegs que es mantenen en uns escassos setanta minuts entre les diferents parelles de personatges. Fins i tot ha mantingut la majoria de les localitzacions de plató similars a la versió cinematogràfica: el saló, el tocadiscos —tocadiscos vintage i discos de jazz—, el jardí, el vàter, la cuina, la porta d'entrada que amaga sempre el personatge absent...
Els espectadors que hagin vist la pel·lícula, doncs, es trobaran només amb un canvi òptic: el pas del blanc i negre de la pantalla al color de l'escenografia teatral. I també amb un canvi convencional de generació: els intèrprets del cinema són tots una mica més grans —o almenys ho semblen— que no pas els intèrprets de la versió teatral catalana. En els dos casos, però, això sí, es pot parlar d'un pòquer de repòquer d'asos perquè no en són cinc, sinó que en són set.
El pòquer de repòquer d'asos que dirigeix Sergi Belbel és la clau d'una trama que, si atenem a la convenció d'una durada teatral, es fa curta perquè amb prou feines arriba als 70 minuts de la pel·lícula —que també és inusual en el registre cinematogràfic—, tot i que cal admetre que en només una hora l'autora Sally Potter encabeix sense aturador tots els conflictes socials i personals possibles: una malaltia terminal, un terapeuta de mística oriental, trencaments de parella, infidelitats, filosofia de vida, crítica social, crítica política, lesbianisme, embaràs in vitro amb trigèmins, estrès d'especulador, materialisme i idealisme... I intriga, aires de thriller i final inesperat (si no s'ha vist o no es recorda el film, esclar).
Amb «The Party», els espectadors viuran una proposta que té el mèrit de reunir alguns dels primers noms de l'escena catalana que han passat, diguem-ho així, a la categoria de sèniors i que demostren que no se'ls pot tenir a la reserva —sobretot les actrius— sinó que poden i han de donar encara molta guerra: Àngels Gonyalons, Montse Guallar, Maria Ribera, Jordi Diaz, Lluís Soler... i dos intèrprets d'una generació provinent de la collita anomenada mil·lennial: Queralt Casasayas i Biel Duran, tot i que amb una trajectòria també prou sòlida i celebrada.
«The Party», al cinema i al teatre, exigeix un repartiment de luxe. Quan aquest repartiment es té, la trama té moltes possibilitats de lliscar sola. El ritme que hi ha impregnat Sergi Belbel funciona. I la companyia excel·leix sense excepcions. Diria que el ritme va tan llençat que per això als espectadors se'ls fa curt quan arriba el fosc final. Mentrestant, hauran viscut una versió que tendeix més a incidir en un registre de comèdia a pesar de la tragèdia de fons i que, per raons òbvies, no es pot desvelar per respecte als espectadors que hi entrin per primera vegada.
El dilema, tornem al que deia al principi, és si calia recórrer a «The Party» tal com la va perfilar Sally Potter o si, un cop aquí i a l'escenari, no calia forçar una mica més el contingut sociopolític d'acord amb la precarietat, les mancances, la crisi i les penúries que viu la societat en aquest moment i que, ja al 2017, de fet, queden molt en l'aire en el guió original, molt generalitzades.
Parlar d'un sistema de seguretat social gratuït per a tothom i qüestionar la medicina privada —com fa Sally Potter i com fa igualment Sergi Belbel— és prou suculent, tant, que jo diria que un esperaria que es fes anar més el bisturí a cor obert. Aleshores, «The Party» seria una festa encara més sonada del que ja és si els seus conflictes i les seves crítiques socials estripessin sense pietat tot el que, aquí i a fora, encara hi ha per estripar. (...)
