The Party és un exemple d'alta comèdia sense secrets superflus o detalls innecessaris: converses creuades entre amics sobre dilemes vitals que giren entorn de tota mena d'assumptes, des del sistema sanitari, a la hipocresia de determinada espècie d'intel·lectuals i progressistes de professió, personatges acomodats que, a l’hora de la veritat, són tot el contrari del que fan veure als altres (i fins i tot a ells mateixos).
L'obra parla de tantes coses que (gairebé) aclapara: de la necessitat d'un bon sistema nacional de salut, de la perillosa dicotomia entre sanitat publica i curanderisme, de la fe religiosa, de l’ateisme, de la mentida dels jocs financers amb uns diners que no estan enlloc, dels ideals relacionats amb el cor i les entranyes i no tant amb el cap, de la decència, de la infidelitat, de la contradicció entre idees i actes, de les noves estructures familiars, del masclisme, del feminisme, de la rotunda possibilitat de que no tots els homes siguin uns violadors. De la vida.... de la nostra vida.
L’interessant però irregular trajectòria professional de la directora i guionista Sally Potter ha estat sempre marcada per l’èxit de la seva reeixida adaptació cinematogràfica de la novel·la de Virginia Woolf “Orlando”; un film que, d’altra banda, va servir també per convertir Tilda Swinton en l’actriu mundialment admirada que segueix sent tres dècades després d’aquell rodatge . Però, tot i que amb unes dimensions més modestes, Potter va tornar a assolir un notable triomf personal quan , fa una mica més de sis anys, va presentar al festival de Berlin una petita pel·lícula ben plena de molt grans i cèlebres intèrprets titulada “The Party”. En un temps rècord ( setanta minuts de res) aquella càustica comèdia negra ( algunes crítiques van comparar la seva negror amb la del caviar) filmada en blanc i negre, aconseguia donar-li un bon repàs a una galeria de personatges en gran mesura representatius d’una més o menys mitjana o alta burgesia britànica més o menys liberal. Tot i que en el ventall d’aquesta liberalitat potser més o menys majoritàriament tocada de tendències progres, hi tinguin alhora cabuda des de l’individu que es dedica a negocis més o menys foscos fins a la parella lèsbica més o menys desitjosa de maternitat, tot passat pel guru mediàtic sempre disposat a emetre sentencies més o menys carregades de bon rotllo, l’amiga escèptica que ja està més o menys de tornada de tot, el marit més o menys sacrificat i més o menys borratxo que es guarda dues bones gens bones sorpreses, o la política més o menys idealista ( ella està segura de ser-ho del tot) que és a punt de rebre la recompensa llargament desitjada. I és que ,avui, aquesta política és a punt de ser anomenada ni més ni menys que Ministre de Sanitat. I una noticia així cal celebrar-la com cal , reunint a casa teva el grup de velles amistats que t’ha acompanyat tota la vida ( un grup d’edat més o menys madura ) i de les que s’han anat afegint pel camí.
Donat que som a Anglaterra i que l’amfitriona presumeix d’idealisme, ben bé podríem pensar que la futura ministre i alguns dels seus íntims, són alhora representatius de les restes d’aquella glamurosa onada laborista propulsada fa un quart de segle per Tony Blair, i no descarto que els dards de Mrs. Potter anessin una mica també cap aquí. D’altra banda , la mateixa directora va reconèixer que, tot i no modificar el guió, el fet que el referèndum en torn al Brexit es produís just mentre es filmava la pel·lícula i que l’equip de rodatge estès integrat tant per anglesos com per francesos que van rebre el resultat amb la mateixa desolació, havia pogut influir en el resultat final del que veiem a pantalla. Un resultat final que en qualsevol cas, amb Brexit o sense Brexit, tendeix clarament cap a la tragicomèdia desfermada que , sense estalviar-se somriures o rialles, deixa ben a la vista l’enorme quantitat de frustracions , vides fracassades i desitjos del tot incomplerts que acumula el grup, i que aniran aflorant a mesura que la reunió festiva derivi cap a indrets no precisament festius, per culminar en una d’aquells finals inesperats que representen un doble encert. D’una banda, perquè ofereixen una excel·lent resolució argumental. De l’altra, perquè acaben de donar-li una mica la volta a tot el que portes vist, idealismes inclosos.
Certament, per molt britànics que siguin els orígens d’aquesta colla , les seves circumstàncies resulten del tot extrapolables cap a un altre context geopolític, com ara, el nostre mateix . Però Sergi Belbel no ha vist la necessitat de fer-ho, a l’hora de dirigir l’adaptació escènica d’aquell guió, i convertir-la en el que ell mateix defineix com “un vodevil polític amb mirada mediterrània” sense necessitat de moure’s del Regne Unit ( potser també, més o menys unit) . Un “retrat àcid de la societat” (la definició també es seva) en el qual, apunta, es reflexiona al voltant de temes com ara el sistema sanitari públic i/o privat, l’economia, la religiositat, el masclisme o el feminisme. Però el cert és que, mentre que tot passant de la pantalla a l’escenari s’ha passat també del rigor del blanc i negre (que vulguis o no vulguis, accentuava el to patètic de tot plegat i de tots plegats) al color d’un escenari gairebé en cinemascope, l’acidesa ha perdut també volada . Quelcom que vol dir alhora que la comicitat ha vingut a enfosquir ( o si ho voleu, a aclarir una mica massa) el tarannà tràgic cap el qual derivava la farsa a l’original. Quan Belbel introdueix la paraula “vodevil” a l’hora de parlar de l’espectacle, jo està definint força allò que vol remarcar al seu muntatge, sense deixar per això de ser-li bàsicament fidel al guió de la Potter. I el caràcter vodevilesc de la proposta es fa evident ja per començar en l’estructura d’aquesta no massa encertada escenografia en Cinemascope a la qual em referia abans, i que ho deixa tot massa a la vista des del primer moment. La casa de la senyora ministra prescindeix de les parets per tal que l’acció pugui córrer per totes les seves estances sense cap mena d’impediment, i sota una il·luminació també massa amorfa com per a poder jugar un paper una mica més sucós. Belbel ha reunit a l’escenari un repartiment que , a nivell local, pot presumir de ser gairebé tan luxós com ho era el de la pel·lícula. Un repartiment en el qual la Gonyalons que fa no res ens enlluernava a “L’alegria que passa” torna a demostrar-nos com de bé l’escau la maduresa interpretativa. I un repartiment en conjunt ben ajustat ( malgrat que Biel Duran es vegi obligat a anar massa passat de voltes i Jordi Díaz quedi atrapat per l’estereotip) en el qual destaca també com acostuma a fer-ho sempre el gran Lluís Soler i la ministra Marta Ribera s’emporta alhora els seus bons moments de lluïment. I amb aquest repartiment i amb aquest guió de partida, Belbel construeix un divertiment prou àgil i ben conduit en termes generals com per a garantir la seva eficàcia. Però no pot evitar que les ganes de diversió, esmorteeixin la sensació de desencant que transmetia el blanc i negre fílmic.
