Eléctrico28 és una companyia que furga, amb una ironia quasi ingènua i imaginativa, en l'observació micro. Ho fa al carrer tot fent veure que la vida quotidiana, amb les ulleres corresponents és espectacular. Si a Momentos estalares de la humanidad o a The frame, en certa manera jugaven a descontextualitzar una acció retallant-la, com fragmentant-la en el temps, ara, el camp d'experimentació és el lloc. Un concepte abstracte que és imprescindible per poder viure. Sigui tocant a erra o flotant entre els núvols. Sempre cadascú té un aquí (que ve lligat a un ara) que és diferent, o no, dels altres aquí d'un mateix individu una estona després o d'un col·lectiu. Si la trobada és als Jardins Teresa de Calcuta, això implica que és un lloc comú. Però, en realitat, la juganera introspecció de The place, convida al fet que tothom tanqui al màxim el seu radi d'aquí.
Ser en un lloc és inevitable. Fins i tot després de mort. Aquesta obvietat podria aclaparar la llibertat individual, o bé, ser un motiu de compartir aquesta tesi i descobrir-la conjuntament. En l'observació en moviment apareixen contínuament nous estímuls. Ara no el marquen des del silenci amb les butaques d'Opia. Més aviat, el paisatge es va conformant com l'experiència de caminar al revés (Reverse), que també és una experiència reveladora. Per a Eléctrico28 l'aquí està en continua transformació i alhora té molts paral·lelismes del cos humà. Com ara, la rosca per accedir als cables d'un fanal té la forma d'un melic. Un xiclet enganxat a terra és com una piga. Una paret mal allisada, pren la forma d'una ferida per acabar de tancar. Una esquerda a l'asfalt pot recordar l'arruga del front.
Quan s'observa tot sembla lògic. Que les plantes s'arrauleixin a les cantonades. Que el mur de totxo es completi amb una tanca de ferro. Que en un balcó s'hi guardin bicicletes, o s'hi pengi la roba. Que, a la gespa, hi hagi clapes i tipus de vegetació diferent. Que les pilones segueixin un ordre pautat en les ordenances municipals i que algunes d'elles, estiguin mig desfalcades per cops dels vehicles. En aquest ordre del caos, hi regna una certa pau.
Per primer cop en la trajectòria d'Eléctrico28 es juga amb la por, una incòmoda incertesa. A través dels auriculars es pot transmetre una mena de bandada d'ocells al parc, unes excavadores trinxant els edificis per fer-ne de nous o, fins i tot els trets de bales que transformen aquella pau en una mala consciència pel record de les invasions veïnes (sigui a Ucraïna o a Gaza i El Líban). Sense citar-les, un llampec d'incomprensió per aquesta violència trasbalsa. És un miratge poc abans d'arribar al final en què torna la contemplació, la calma, el gaudi. Una sensació de relaxació, d'assentar ua experiència en AQUEST lloc, que deixarà de ser anònim i inadvertit pels participants.
Eléctrico28 sap atenuar les diferències de ritme vital dels espectadors amb una música suau i unes intervencions, sempre surrealistes, de les quatre components que es desplacen contínuament i saben ensenyar semblances i diferències. té una similitud evident al Sfumato dels Llum de fideu. Cedir el micròfon és lúdic i agradable, però es corre el risc que algú, involuntàriament, vulgui transcendir molt més enllà distanciant-se del joc minimalista proposat No hi ha definicions com a Definicions ambulants. Simplement és observació traspassada a la paraula i al diminutiu, com un joc infantil que el públic, majoritàriament, està disposat a jugar-hi, un cop queda clar el codi de la "obreta de teatret", que es present a l'Escena Poblenou en format de woking progress.
