[The Frame ]

informació obra



Sinopsi:

Inspirada en les observacions de carrer fetes pel Georges Perec, aquesta peça proposa plantar-se davant el transcórrer de la vida urbana i observar-la. [THE FRAME] és una invitació a obrir el nostre cor i visió a les insignificances, les nimietats, a les coses. [THE FRAME] és una gran ocasió. Un exercici dràstic. L’obra podria parlar de bolígrafs, però la companyia sap que hi ha moltes altres coses.

Crítica: [The Frame ]

21/10/2019

Enquadrar el present i disfrutar-lo

per Jordi Bordes

La gent d'Eléctrico 28 demostra contínuament ser uns grans amants de la literatura europea del segle XX. Si van voler reproduir al carrer el Momentos estelares de la humanidad d'Stefan Zweig, Tàrrega, 2017), ara s'endinsen en el món de les petites coses de Georges Perec. El teatre és una activitat que permet posar la lupa en les coses més anodines, més insignificants. I dotar-li de densitat poètica, a base de comicitat i sorpresa. Per a aquesta aventura (encara en procès de creació, tot i que ja fa flaire d'obra acabada) s'atreveixen a convertir un retall del carrer (l'enquadrament ve donat en situar el públic en un passatge que obliga a enfocar la mirada a un trosset del passeig ) en l'escenari. La vida hi passa i es pot contemplar somrient-li. Contínuament. Aquest viatge, en el que manen les frases simples de la veu en off que se sent a través dels auriculars juga amb altres sentits, com el de l'olfacte (va ser casualitat aquella olor de goffres?) i de la vista (no revelarem el com). Bona part del grup ja intervenia en una peça itinerant similar (Entre tazas, 214) però, en aquella ocasió, el gust per la frase massa barroca els hi anava a la contra.

La paraula escoltada es converteix en un focus que destaca un element de l'escena. des de la rampa, l'arbre o la porta de l'edifici del fons. Les accions imprevisibles dels ciutadans passejant o responent a preguntes fora de context, se celebren des del passatge, complices i amb la voluntat de compartir aquell moment, més que no pas fer escarni de ningú. Una peçaa que demana viure-la. En la intimitat i, alhora, amb un grup que entén la provocació ingènua dels intèrprets (uns manobres grisos que, en realitat, donen el ritme i la intensitat de l'obra.