The Rodriguez Sisters

Teatre | Musical

informació obra


Arranjaments musicals:
Yoly Lemes
Dramatúrgia:
Yoly Lemes, Jacynthe Lamon, Lara Epp, Cecilia Villanueva, Agustina Basso
Intèrprets:
Cecilia Villanueva, Agustina Basso, Marion Candela
Sinopsi:

Les germanes Rodríguez, són tres dives cantants en decadència, que havent passat la seva època d’esplendor continuen presentant el seu concert com si estiguessin en un gran auditori.

Amb un baix, guitarra, ukelele i diversos elements percutivos, interpreten còmicament un repertori popular i tràgic. Ranxeres, cúmbies, boleros i algun vals mexicà.

El missatge de les germanes és ferma: «La vida és una baixada, perquè avui estem bé, però segurament demà, s’hagi podrit tot». Ningú com elles gaudeix tant del sofriment, interpretant un repertori de temàtiques que han estat crucials en les seves vides: El desamor, la traïció i la gelosia.

Mitjançant un joc grotesc i amb matisos de clown, les germanes ens conviden a un viatge pel sofriment i el desig. Sempre acompanyades de la seva música, glamur i humor.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: The Rodriguez Sisters

19/11/2021

Del desamor al desig

per Toni Polo

Quan surten a l’escenari, aquestes germanes Rodríguez enganxen un somrís en la cara de l’espectador que ja no li caurà en els 50 minuts en què li aniran explicant, amb ritme, gràcia i desvergonyiment, els seus desamors, les seves desgràcies, les seves il·lusions i els seus records. Se’ls ha passat l’arròs? Potser. Potser els toca reconstruir-se. Potser han de deixar de pensar que tot el que els agrada, potser, no és com s’havien imaginat. Amb cançons prou conegudes (i una última, original), acabaran parlant de feminisme, reivindicant el desig, lluitant per gaudir, de debò, de la vida. “Potser ens hem de qüestionar algunes coses”, diu una de les senyores, mentre interpreten Piensa en mí, “potser això de tu pàrvula boca que siendo tan niña me enseñó a pecar... no ens agrada gaire”.

Les tres actrius-músiques-ballarines-cantants fan un desplegament de recursos: amb un vestuari, potser, de la Belle Époque, amb un ukelele, una guitarra, una flauta i percussions insospitades creen una atmosfera entranyable, s’ho passen d’allò més bé, brinden amb xupitos i, què coi!, fan una oda al clítoris que esdevé una declaració d’intencions. Potser ho aconseguiran, això de ser felices amb allò que tenen.

(...)