Una actriu i una escena única, però repetida cent vegades amb cent partenaires diferents durant les 24 hores d’un dia. Ho voleu veure en escena o de ben a prop, a la pantalla?
L’experiència que viureu en aquest espectacle no és només teatral, sinó també cinematogràfica i, més enllà de l’anècdota i la repetició, ens posa davant dels ulls els mecanismes de poder de gènere i els privilegis masculins. Sobre l’escenari, una actriu, María Hervás, que, durant una jornada completa rep, un rere l’altre, un centenar de companys d’escena, des d’actors professionals fins a molts altres que no ho són, amb els quals representa el mateix ritual: la conversa entre una parella la relació de la qual ha perdut tota la creativitat i el romanticisme, que pren com a punt de partida l’escena d’un film dels anys setanta. O potser no serà sempre exactament la mateixa escena, perquè els diàlegs estan escrits per fomentar la variació i fer possibles formes diverses de moviment. El que passi (dur, però no violent, i amb contingut verbal sexual inclòs) ho veureu en format complet a l’escenari. Però si voleu veure el detall del gest que delata una emoció, haureu de girar la vista cap a la pantalla situada al costat de l’escena. Tots dos llenguatges, doncs, es complementen en una funció pensada perquè el públic pugui entrar i sortir de la sala quan ho consideri convenient. Qui es quedi una bona estona a la butaca, però, potser comprovarà que, més enllà de les diferències, potser tots els participants que s’identifiquen amb el paper masculí reprodueixen un mateix comportament, comparteixen un mateix estat emocional o reaccionen de maneres similars quan se senten amenaçats.
Tot ha estat idea d’Anna Breckon, una artista independent, cineasta, estudiosa del cinema i crítica, que és doctora en Teoria del Cinema Queer i Feminista per la Universitat de Sydney, i de Nat Randall, una artista que treballa en la intersecció de la performance, el vídeo i el cinema. Vist el 2023 passat al Young Vic londinenc amb l’actriu Ruth Wilson, l’espectacle va causar sensació.
La perfecció no existeix. Però després de 100 intents ininterromputs per trobar l'home perfecte durant 24 hores, el personatge de Virgínia potser no podrà dir mai més el mateix. O potser sí. Qui sap si al cap de les cent trobades s'haurà convençut que la perfecció portada al límit és una utopia.
L'actriu María Hervàs (Madrid, 1987) s'ha posat en la pell de Virgínia i ha acceptat el risc de mantenir-se en escena durant 24 hores, 1.440 minuts seguits —només amb breus descansos d'un quart d'hora cada 120 minuts—, per rebre en un cubicle de color roig encès la visita de 100 homes diferents que, durant una escena que acostuma a no sobrepassar els 8 o 9 minuts va repetint el mateix esquema, que no vol dir el mateix guió perquè la improvisació forma part del joc en relació a la personalitat, les intencions, l'empatia i la connexió que s'estableix entre ella i els candidats.
Es tracta d'una experiència teatral singular i arriscada, que es barreja també amb la cinematografia amb dues càmeres mòbils que projecten primers plans i una càmera fixa que enquadra l'espai escènic. Una experiència que ja s'ha portat a terme en altres ciutats europees amb altres actrius i que aquí, aprofitant el paraigua eclèctic del Festival Grec, ha posat l'actriu María Hervás a la casella de sortida d'una proposta que ha començat i ha acabat bé i que, a més, ha comptat en totes i cadascuna de les 24 hores —des de les sis de la tarda d'un dissabte a les sis de la tarda d'un diumenge— amb espectadors a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, ben identificats amb polsera i amb la llicència de poder utilitzar el telèfon mòbil, entrar i sortir tant com volguessin de la sala i fins i tot, fer una capcinadeta, si els venia de gust, com s'ha pogut comprovar en alguna de les hores matinals de diumenge, després d'una nit que es pot pensar que ha estat llarga però que, com l'amor que explora el muntatge, s'ha fet enganxadissa i gairebé addictiva.
I això passa perquè, de cadascuna de les 100 escenes, no n'hi ha cap ni una que coincideixi amb l'altra. Per exemple: ¿Es pot fer cap comparació amb l'escena de matinada del periodista televisiu Toni Puntí o l'escena matinal de diumenge del jove actor manresà Leo Raventós (actualment formant part del repartiment de Parking Shakespeare a «Molt soroll per res») amb diàleg ampliat i intervenció improvisada molt aplaudida d'aquest, o la d'un intèrpret anònim a qui el càsting li va ser favorable per veure's a l'Hervàs?
Virgínia —vestit vermell i cabell ros en la línia Marilyn Monroe— sempre és la mateixa. Les ampolles de whisky JB, els gots i les bosses amb potingues per picar del Súper 24 hores que porten cadascun dels visitants formen part de l'atrezzo. I el mobiliari queda endreçat com si no hi passés res cada vegada, gràcies a la mà d'impasse entre escena i escena de la mateixa María Hervás... o de Virgínia.
L'actriu María Hervás supera el repte amb escreix. S'imposa a un centenar d'homes que no coneix fins que li entren per la porta del cubicle. L'home madur, l'home jove, l'home més atrevit, l'home tímid, l'home violent, l'home apàtic, l'home divertit, l'home avorrit... Els porta a tots al seu bressol i en fa el que vol. Domina la situació tant si parteix dels recursos prèviament assajats com si es veu obligada a improvisar i seguir el joc. Se'n surt amb la destresa d'una actriu que porta temps trepitjant escenaris i platós en els camps del teatre, el cinema i la televisió. I estic segur que marca una fita i que obre una porta a altres actrius que ho vulguin provar.
Cada espectador haurà viscut també una experiència diferent. El que hi ha resistit 24 hores. El que se n'hi ha passat tres o quatre. El que n'ha vist una primera part de dissabte i hi ha tornat a la segona de diumenge...
Cent homes i cent maneres de relacionar-se amb Virgínia. Cent relacions que sembla que no passen pel millor moment i que es qüestionen el futur de la seva feble existència: “T'he de comentar una cosa...”, ella. “¿S'acaba el món?”, ell. “No, no s'acaba el món”, ella, “no sóc la dona que et mereixes”. “Esclar que sí que ho ets”, ell. ”¿Sóc bona dona?, ella, “sempre he volgut ser una bona dona”. “Ets una dona... complexa”, ell, “ets guapa, ets encantadora, ets amable, ets divertida, ets treballadora... ets complexa, vaja”, ell. “T'estimo”, els engalta ella.
I aleshores tot es capgira. El pot de les potingues del Súper 24 hores escampat damunt la closca pelada o el cabell d'ells. La peça «Taste of love» d'Aura a l'equip de música. El ball que esdevé contorsió gimnàstica en moltes ocasions. I el tall en sec de la banda sonora. I els bitllets de 20 euros a cadascú, per la feina feta —hi ha qui els vol i hi ha qui els rebutja—, mentre Virgínia convida cadascun dels seus partenaires a anar-se'n del cubicle vermell després de cent trobades, cent reaccions, cent maneres d'entendre com pair, bé o malament, el gust de l'amor.(...)
