Ara ja ho sabem: l’amor que és a punt de convertir-se en desamor o que ho ha fet ja, encara que potser ni les mateixes persones implicades en siguin plenament conscients de la nova situació afectiva en la qual es troben, té el sabor que tenen els fideus xinesos comprats al Take Away de la cantonada. Fideus d’aquells que esperes que recuperin tot el gust que tenien quan estaven recent cuinats , tot fent-los donar unes quantes voltes al microones. Però no: resulta que cap microones , ni culinari ni emocional, és capaç de fer-li recuperar el gust perdut als fideus rescalfats , ni a l’amor que s’està esvaint.
Els fideus (ja tornarem a ells) són un element essencial d’aquesta extraordinària i totalment additiva experiència escènica amb quelcom de performance alhora ben videogràfica a la qual les seves creadores , les australianes Nat Randall i Anna Breckon, li van posar el títol de “The Second Woman” , tot extraient-lo d’una de les més emblemàtiques pel·lícules de John Cassavetes , la memorable “Opening Night”. Aquell film al qual li retria també subtil homenatge La Veronal en el seu sensacional espectacle homònim , i que Ivo van Hove ha transformat alhora en dues ocasions es muntatge teatral ( fa pocs mesos, donant-li la forma de fracassat musical) estava protagonitzat per una actriu en crisi que no porta gaire bé això d’estar entrant en la maduresa. i que ara ha començat a assajar una obra titulada precisament “The second woman” , en la qual ha d’interpretar justament una dona enfrontada a la crisi que li provoca entrar en la maduresa. Al llarg d’uns assajos que es van tornant cada cop més descontrolats i en els quals la protagonista es va apartant i va oblidant cada cop més el text original , aquesta actriu amb cert tendència a l’alcoholisme ha de compartir escenari amb un actor que havia estat el seu amant, i al qual intenta també inútilment seduir de nou en un dels seus freqüents moments d’hores molt baixes. I totes aquestes tensions acaben confluint en una nit d’estrena en la qual, i davant la desesperació del director i del productor de l’espectacle, l’ex parella improvisa el text , tot barrejant-lo catàrticament amb la seva pròpia experiència amorosa.
D’aquella peça teatral que s’està assajant a la pel·lícula , en surt el text que, en aquesta segona “The Second Woman” es repetirà cent vegades al llarg de vint-i-quatre hores ininterrompudes de representació, tret dels quinze minuts de descans que l’actriu protagonista es pren cada dues hores. I sí, és cert: som davant d’un descomunal exercici interpretatiu maratonià . Un repte interpretatiu que, després d’haver estat aplaudit i premiat a la seva Austràlia natal i a la ciutat d’Amsterdam, va arribar a assolir majúscula projecció internacional quan, l’any passat, el va protagonitzar al Young Vic de Londres la portentosa Ruth Wilson, una actriu per a la qual sento declarada feblesa. I que ara s’ha fet seu amb valentia Maria Hervás, que el proper mes de novembre repetirà l’experiència als teatres El Canal de Madrid. Però centrar-se en el caràcter maratonià de l’espectacle , seria quedar-se en allò essencial però anecdòtic, i no fer-li justícia a la complexitat de la proposta. No per res ,cadascuna de les persones que entra a l’habitació on té lloc l’escena que es repetirà un centenar de cops portant a la mà la bossa que conté els fideus comprats al Take Away de la cantonada, acaba definint la dona que els esperava aquí dins com a decididament molt complexa. A diferència d’ella, que ha acceptat el compromís de ser-li fidel al text pautat, aquestes persones es poden permetre el luxe d’improvisar part del seu text i de la seva forma d’actuar a escena. Però ni una d’elles deixa mai de fer referència al complex caràcter de la dona vestida de vermell i amb cabells tan rossa platí com els de la mateixa Marilyn que estava esperant la seva arribada. I la complexitat a la qual al·ludeixen , potser està ja també donant-nos bona informació sobre les pròpies limitacions que arrosseguen a l’hora d’abordar una relació. Per cert: encara que entre aquestes cent persones els homes siguin majoria absoluta i aclaparadora, aquí també hi cap alguna que altra dona , i alguna que altra persona no binaria.
L’habitació convertida en escenari únic de les cent trobades , i intensament dominada també per les tonalitats vermelles, llueix a la paret un neó permanentment encès amb el títol de la proposta. I les imatges que es projecten en directe a la pantalla situada al seu costat poden fer-te pensar fàcilment en aquelles llegendàries habitacions vermelles que David Lynch presenta com a espais irreals plens de cortinatges d’un roig encès; cortinatges que en tenen també quelcom de telons destinats a separar l’aparent realitat , d’allò desconegut però no menys real que s’amaga a l’altre costat. D’altra banda , cada cop que se’n va el convidat anterior i , després d’endreçar-ho tot, la dona seu a una butaca esperant l’arribada del següent convidat, la planificació de les imatges projectades et remet poderosament a aquells quadres d’Edward Hopper plens de dones solitàries amb la mirada perduda al buit. I és que la soledat d’aquesta dona és també el punt del qual parteix sempre l’escena , i al qual acaba arribant sempre, un cop ha despatxat el convidat posant en les seves mans un bitllet de vint euros i aquest ha travessat en direcció sortida la mateixa porta per la qual havia entrat uns pocs minuts abans. Què ha passat, entre un i altre moment? Doncs que la dona ha posat fi a una relació ( a un centenar d’elles) tot servint-se sempre d’una mateixa escena que, malgrat tot, no deixa de ser sempre radicalment diferent. Més enllà de la durada maratoniana, aquesta és la veritable gesta a la qual s’enfronta l’actriu ficada sota la pell de la dona, i que desconeix no solament les improvisacions que pugui realitzar cadascun d’uns coprotagonistes amb els quals no ha pogut assajar res ,sinó també l’actitud amb la qual es presentarà a l’habitació. Una actitud que pot ser tendra, o fatxenda, o violenta, o prepotent, o irritant, o desvalguda ,o riallera, o ploranera , o dramàtica , o massa tímida, o massa agosaradament sensual , o... . D’altra banda, una actitud que pot ser interpretada –així ha estat vist també l’espectacle , atès el tarannà feminista i queer de les seves creadores- com a part de l’ampli ventall de variants de determinats patrons masclistes que es repeteixen fins i tot quan és una altra dona o una persona no binaria la que s’ha ficat a l’habitació.
En qualsevol cas, i més enllà del significat que li podem i/o vulguem donar, el cert és que aquesta escena repetida en permanent estat de transformatiu constitueix una enlluernadora demostració de fins a quin punt fins i tot les mateixes paraules exactes poden prendre un sentit ben diferent, depenen del gest, l’entonació de veu, la postura, l’edat i l’actitud de qui les pronuncia. L’escena que veiem, es posterior en unes quantes hores ( o dies ,o setmanes, o ves a saber tu quan de temps...) a una escena precedent en la qual va passar alguna cosa mai explicada però ben definitòria. El que ve després pot ser vist com un intent de reparació, de reconciliació , d’excusa, d’oblit, d’inconscient valoració del caràcter potser decisiu que ha tingut aquella escena no vista que , probablement pot ser vista alhora com el detonant d’allò que ja estava detonat. Per aquesta habitació tan poc naturalista malgrat el naturalisme dels objectes que la moblen, circulen ambigüitats que també sovint fan acte de presència en aquelles ruptures que segueixen movent-se encara en direccions contradictòries. Una persona (la dona) li diu a l’altre que no la mereix mentre totes dues comparteixen una copa de l’omnipresent whisky JB, i no sabem si ho està dient perquè es mou dins d’ella el sentiment de culpa ,o si ho fa per tal de rebaixar tensió abans que es desencadeni l’ineludible final, o no més per regalar-se les orelles escoltant per part de l’altre mots afalagadors, o una mica per tot plegat. Una persona (la dona) li diu a una altra que l’estima just abans de llançar-li a la cara el fideus mentre l’altra esta responen amb satisfacció que ja sap, que l’estima. Una persona (la dona) fa que l’aparell de música reprodueixi cent vegades el no menys additiu tema “Taste of Love” ( a nivell musical , l’amor i el desamor tindran el sabor d’aquesta cançó enregistrada per Aura a la Minneapolis del 1979, i redescoberta a l’antològic àlbum “Purple Snow” fa poc més d’una dècada) i es posa a ballar sensualment d’esquena a nosaltres i al seu convidat, fins acabar fent amb ell un duet coreogràfic que tant pot agafar la forma d’un estentori acte sexual com la d’un agressiu acte d’intent de dominació física. La dona és en tot moment la que marca la pauta de l’atmosfera que anirà prenent l’escena , tot seguint-li la respiració al convidat de torn i a les possibilitats de joc que aquest ofereix. Que resulten ser també molt sovint possibilitats decididament divertides: l’humor fa constants actes de presencia a l’escenari, malgrat la magnitud dramàtica que poden assolir els moments de ruptura. I Maria Hervás anirà adaptant la seva actuació al ritme intern que pren cada cop l’escena, fent ús (resistència física a banda) de magnífics recursos gestuals i físics i d’una ben calculada espontaneïtat expressiva , fins is tot encara que la dicció de les seves cordes vocals resulti lleugerament massa uniforme. Un petit handicap que no li resta valor al magnètic treball interpretatiu que realitza dins d’una de les propostes escèniques més estimulantment originals que han passat darrerament per la nostra cartellera. I sens dubte , la de més llarga durada, sense que aquesta afecti en cap moment a l’expectació que desperta l’arribada d’un nou intrús : juntament amb Maria, cadascun d’ells i l’estupendament estructurada dramatúrgia del muntatge ,aquí cada repetició fa gust a sorprenent novetat.
