Més que mai, el MAC reivindica la diversitat funcional com a estímul creatiu. I ho fa amb propostes com The sound of the void, un espectacle que mira d’esborrar barreres, paternalismes i discriminacions. Les seves dues performers accepten i conviuen artísticament amb les singularitats dels seus cossos, transformant els obstacles en elements de creació.
Embolcallats per una il·luminació que subratlla l’emotivitat de la seva dansa, dos personatges emprenen una exploració interna que, en realitat, traspassa al públic i li genera una reflexió sobre la mirada estereotipada cap a l’altre, cap a qui és diferent. Jordi Cortés, pioner de la dansa integrada al nostre país, dirigeix aquí Rita Noutel i Míriam Aguilera, les dues integrants de Yurdance, una companyia sense límits. Un treball brillant.
El duet de Yurdance busca els espais dramatúrgics en què s'escurcin les diferències de la diversitat. En una disciplina (el moviment) en què tradicionalment han manat uns cànons i un rigor sobre la verticalitat i la perfecció (en realitat arbitrària i restrictiva, sigui el ballet o en la contemporània), la capacitat de moviment d'aquesta parella cobra un tensió diferent. I que, com la defensen des dle rigor i la reivindicació, esdevé un aparador social però també de potència cultural. Com aquell Hem de parlar de Vero Cendoya, no es consolen llepant-se les ferides, si no que presenten una coreografia irrepetible. Explicava albert Espinosa, en l'etapa d'actor amarteur i dramaturg incipient que sempre posava als seus muntatges un noi qmb una cama amputada que se la treia en públic: era la manera d'assegurar-se que, dirigís qui dirigís, sempre el triaren a ell (perquè ningú més podia fer-ho) Aquesta ironia negra i revitalitzadora (Los pelones, No me pidas que te bese porque te besaré, Idaho y Utah...) tambe val (retirant_li el sarcasme) en aquest treball d'emoció i de recerca.
Yurdance balla el buit. S'imaginen una mena d'espai ingràvid en qjuè l'equilibri i les alçades deixca de tenir sentit. I que, per tant és indiferent si es porta una protesi, una crossa, una cadira de rodes o bé es pot caminar i ballar sense cap complement. Aqyest espai els iguala i és la seva lluita i complicitat mútua que aconsegueix travar uns moviments acrobàtics, al voltant de la cadira, tensant un equilibri i una gravetat que s'entén sempre com a invariable pels segles dels segles. Hi és, evidentment, però en la metàfora hi ha l'espai per a imaginar i volar. La intensitat del moviment i d'uns rostres concentrats abosrbeixen l'atenció del públic. no hi ha grans despla+aments, espectaculars salts però la tensió queda fixada com un puntal inqüestionable en el buit que hi ha entre les dues ballarines.
