“Je suis un phenomene”. Aquest era el títol que portava l’espectacle que
Peter Book li va dedicar fa uns anys a les investigacions d’Alexandre Luria; el
segon seu en el qual el mestre escènic es posava a explorar les possibilitats
teatrals de la neurologia , després d’aquell altre “L’homme qui” en què partia
del treball del molt popular i recentment desaparegut Oliver Sacks. “Jo sóc un
fenomen”. Això es precisament el que descobreix la Sammy ( l’estupenda actriu
Kathryn Hunter, dotada d’una personalitat escènica veritablement subjugant)
gairebé al principi d’aquest espectacle amb el qual Brook torna a oferir una
lliçó - una lliçó si voleu menor, però que no per això deixa de ser una lliçó
magistral- de màxima senzillesa aplicada amb el màxim talent. La Sammy ha
trigat 44 anys en descobrir que és un fenomen : fins ara, la seva capacitat per
recordar-ho absolutament tot sense fer el més mínim esforç , era quelcom tan
incorporat a la seva normalitat quotidiana que ni tan sols li prestava massa
atenció. Però quan resulta que algú altre descobreix allò que tu preferies no
descobrir, t’assenyala amb el dit ,i et diu que ets un fenomen, ja has begut
oli. Llavors, ja ets del tot conscient de la teva “raresa “, de com ha canviat
la mirada dels altres envers tu, de com ha canviat la teva pròpia mirada envers
el que ets tu i envers el que has de ser
a partir d’ara de cara als demés. De vegades, tenir una explicació científica
sobre allò que portaves gairebé en
secret perquè et feia por la forma com ho podien interpretar els altres, pot
resultar un alleujament: aquest és el cas d’un altre dels casos que passa per
l’espectacle, el del pintor que veu colors quan escolta música perquè està
afectat de sinestèsia: un diagnòstic que Brook il·lustra també amb unes quantes boniques notes de color
canviant que constitueixen gairebé l’únic moment de la seva proposta en el qual
es permet de forma molt justificada trencar l’austeritat formal del seu
muntatge,
Però de vegades, i encara que sembli una
paradoxa, tenir l’explicació científica no fa altra cosa que contribuir encara
més a convertir-te en un fenomen de fira. Què és justament el que li acaba
passant a la Sammy, acomiadada del seu treball a un diari perquè ara tothom sap
que la seva prodigiosa memòria no es mereix una tasca tan humil com la que ella
exercia al món de la premsa, i obligada a actuar a teatres en companya d’un mag
amb el qual Brook es permet una altra llicència i organitza un relaxant moment
de participació amb el públic. El problema és que ara la Sammy no solsament ha
de carregar amb la seva pròpia memòria partint dels seus propis records: ara ha
de trobar imatges pels records dels altres, dels espectadors que la posen a
prova amb les seves preguntes. I com s’ho munta una persona per esborrar aquesta muntanya creixent de
records, quan posseeix el “do” ( potser
és una maledicció?) de la Sammy? Mentre la resta de la humanitat, per regla
general, busca la forma de millorar la seva memòria i s’angoixa molt quan
comprova que aquesta ja no és el que era, la Sammy l’únic que busca ara és algú
que li expliqui com anar eliminant memòria com qui esborra una pissarra. Però
resulta que la ciència no està preparada per assumir aquest repte, tal i com
reconeixen els mateixos científics de l’obra. Cert: Brook i la Sammy acaben
trobant una solució pactada per tal que el descobriment que pesa com una llosa
damunt aquesta dona des de que ha descobert el que ha descobert sobre la seva
peculiaritat , acabi resultant suportable, i fins i tot útil per a altres
persones en el seu mateix cas. Però mentre tant, ja ens han deixat ben clar com
travessar les valls astoradores de la nostra ment resulta un exercici
fascinant, però no exempt de vertiginosos perills.
