The Valley of Astonishment

informació obra



Dramatúrgia:
Marie-Hélène Estienne
Direcció:
Marie-Hélène Estienne
Intèrprets:
Kathryn Hunter, Marcello Magni, Bruce Myers
Músics:
Raphaël Chambouvet , Toshi Tsuchitori
Il·luminació:
Philippe Vialatte
Escenografia:
Arthur Franc
Producció:
C.I.C.T., Théâtre des Bouffes du Nord
Vestuari:
Alice François (assistent)
Companyia:
Cia. Arcàdia
Autor:
Llàtzer Garcia
Sinopsi:

És possible imaginar un món on cada so té un color i cada color, un sabor? El mestre Peter Brook, que l’any passat va meravellar amb "The suit" (Temporada Alta 2014), torna a Girona amb "The valley of Astonishment", un viatge d’exploració i sorpresa pels misteris i meravelles del cervell humà. 

El muntatge permet entendre els complexos misteris de la intel·ligència i la raó, i està inspirat en el poema èpic del persa Farid Attar "La conferència dels ocells".

Crítica: The Valley of Astonishment

20/11/2015

Brook s'endinsa per les valls de la ment i els misteris de la memòria amb la senzillesa i el talent de sempre

per Ramon Oliver

“Je suis un phenomene”. Aquest era el títol que portava l’espectacle que Peter Book li va dedicar fa uns anys a les investigacions d’Alexandre Luria; el segon seu en el qual el mestre escènic es posava a explorar les possibilitats teatrals de la neurologia , després d’aquell altre “L’homme qui” en què partia del treball del molt popular i recentment desaparegut Oliver Sacks. “Jo sóc un fenomen”. Això es precisament el que descobreix la Sammy ( l’estupenda actriu Kathryn Hunter, dotada d’una personalitat escènica veritablement subjugant) gairebé al principi d’aquest espectacle amb el qual Brook torna a oferir una lliçó - una lliçó si voleu menor, però que no per això deixa de ser una lliçó magistral- de màxima senzillesa aplicada amb el màxim talent. La Sammy ha trigat 44 anys en descobrir que és un fenomen : fins ara, la seva capacitat per recordar-ho absolutament tot sense fer el més mínim esforç , era quelcom tan incorporat a la seva normalitat quotidiana que ni tan sols li prestava massa atenció. Però quan resulta que algú altre descobreix allò que tu preferies no descobrir, t’assenyala amb el dit ,i et diu que ets un fenomen, ja has begut oli. Llavors, ja ets del tot conscient de la teva “raresa “, de com ha canviat la mirada dels altres envers tu, de com ha canviat la teva pròpia mirada envers el que ets tu  i envers el que has de ser a partir d’ara de cara als demés. De vegades, tenir una explicació científica sobre allò que portaves  gairebé en secret perquè et feia por la forma com ho podien interpretar els altres, pot resultar un alleujament: aquest és el cas d’un altre dels casos que passa per l’espectacle, el del pintor que veu colors quan escolta música perquè està afectat de sinestèsia: un diagnòstic que Brook il·lustra  també amb unes quantes boniques notes de color canviant que constitueixen gairebé l’únic moment de la seva proposta en el qual es permet de forma molt justificada trencar l’austeritat formal del seu muntatge,

Però de vegades, i encara que sembli una paradoxa, tenir l’explicació científica no fa altra cosa que contribuir encara més a convertir-te en un fenomen de fira. Què és justament el que li acaba passant a la Sammy, acomiadada del seu treball a un diari perquè ara tothom sap que la seva prodigiosa memòria no es mereix una tasca tan humil com la que ella exercia al món de la premsa, i obligada a actuar a teatres en companya d’un mag amb el qual Brook es permet una altra llicència i organitza un relaxant moment de participació amb el públic. El problema és que ara la Sammy no solsament ha de carregar amb la seva pròpia memòria partint dels seus propis records: ara ha de trobar imatges pels records dels altres, dels espectadors que la posen a prova amb les seves preguntes. I com s’ho munta una persona  per esborrar aquesta muntanya creixent de records, quan posseeix el “do”  ( potser és una maledicció?) de la Sammy? Mentre la resta de la humanitat, per regla general, busca la forma de millorar la seva memòria i s’angoixa molt quan comprova que aquesta ja no és el que era, la Sammy l’únic que busca ara és algú que li expliqui com anar eliminant memòria com qui esborra una pissarra. Però resulta que la ciència no està preparada per assumir aquest repte, tal i com reconeixen els mateixos científics de l’obra. Cert: Brook i la Sammy acaben trobant una solució pactada per tal que el descobriment que pesa com una llosa damunt aquesta dona des de que ha descobert el que ha descobert sobre la seva peculiaritat , acabi resultant suportable, i fins i tot útil per a altres persones en el seu mateix cas. Però mentre tant, ja ens han deixat ben clar com travessar les valls astoradores de la nostra ment resulta un exercici fascinant, però no exempt de vertiginosos perills.