The very last Northern white rhino

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Quan el periodista del New York Times, Sam Anderson, es va assabentar de la mort de l’últim mascle de rinoceront blanc del Nord, va agafar un vol a Kenya per observar i narrar amb detall la vida diària de les dues últimes representants d’aquesta espècie, que desapareixeria definitivament de la Terra un cop haguessin mort. La imatge indiferent d’aquests individus enfront del destí de la seva espècie va transmetre al reporter una sensació de pau, en un moment d’incertesa global.

Core busca, a través d’una investigació formal sobre diferents estils de dansa urbana (Krumping, Finger Tutting, Waving, Afro …), oferir la imatge de l’home que balla perquè ha descobert que, com ho expressa Paul Valéry, tenim «massa energia per als nostres menesters ». És a dir, presentar la dansa com a excés, com a celebració derivada de la vida. Ballar fins a l’esgotament, ballar fins al final perquè potser ja no hi hagi res més que puguem fer.

Ballarí, actor, gestor cultural i llicenciat en direcció escènica i dramatúrgia per l’Institut de Teatre de Barcelona, ​​Gaston Core dirigeix ​​la sala Hiroshima des 2015. En aquesta peça col·loca al ballarí de dansa urbana, Oulouy, fora del seu context urbà, al centre d’una sala d’arts escèniques, davant d’un públic de teatre. No som tots nosaltres una mica com aquesta mare i aquesta filla de rinoceronts blancs, éssers fora del seu context, esperant indiferents un final del qual ens sentim aliens?

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: The very last Northern white rhino

12/07/2021

Què faig jo aquí?

per Jordi Sora i Domenjó

A la Sala Hiroshima, arriba una coproducció del Festival Grec de Barcelona dirigida per qui és l’ànima de l’espai: Gaston Core. “The very last northern white rhino” parteix de la història de les dues darreres femelles vives d’aquella subespècie de rinoceronts, per endinsar-se en una experiència amb diverses capes de significat. Es tracta d’un solo, ballat per Oulouy, actualment resident Barcelona i de Costa d’Ivori, especialista en danses urbanes.

El joc consisteix, precisament, a descontextualitzar aquells diversos estils i situar-los en un espai escènic, per a connectar-los amb la dansa contemporània a través de dibuixos retallats on es barregen sense solució de continuïtat, tradició Afro inclosa.

L’altra lectura arriba de la mà de l’observació del mateix fenomen: un “rara avis”. Què faig jo aquí? Alguna cosa així com el captiveri d’aquells dos exemplars que van certificar el final dels rinoceronts blancs de Nord; o la del ballarí de carrer sotmès a les regles de la caixa negra.

És una de les perles del Festival, amb un ballarí extraordinari i una direcció coreogràfica brillant.

Text publicat a El Temps de les Arts