This is real love

informació obra



Autor:
Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate, Clara Mata
Il·luminació:
Marc Salicrú
Escenografia:
Marc Salicrú
Intèrprets:
Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate, Clara Mata
Composició musical:
Clara Aguilar
So:
Clara Aguilar
Vídeo:
Rita Molina
Assesor de moviment:
Alba Sáez
Ajudant de direcció:
Clara Mata
Direcció:
VVAA
Sinopsi:

THIS IS REAL LOVE. This is, de debò. L’Honoris Causa Kanye West va dir abans d’autoboicotejar-se i suspendre la seva gira mundial el 19 de novembre de 2016: “Feelings matter”. I és així, importen. Sobretot per guanyar diners. I com que nosaltres volem guanyar diners, haurem de construir un imperi. Una power couple. El contenidor de les dues grans ficcions: la parella monògama (MATRImoni) i l’empresa (PATRImoni). La parella de l’Elena i el Max, una bonica parella heterosexual i totalment convencional, es posarà en risc pel bé de l’èxit. També ho faran així la Beyoncé i Jay Z, la Kim Kardashian i Kanye West, Isaki Lacuesta i Isa Campo, o Marina Abramović i Ulay.

Ceci est un amour réel.

Premi en la categoria de noves tendències. Premi de la Crítica 2019

Crítica: This is real love

04/03/2019

L’amor en l’era de la postveritat

per Iolanda G. Madariaga

La Beckett està apostant fort per les dramatúrgies de la imatge, ja sigui convidant a companyies, dramaturgs i/o directors joves per oferir-los una residència, cedint o concertant espais o a través dels cicles temàtics que organitza. Enguany el títol del cicle és Res no és mentida, un títol que en aboca al documental En la era de la posverdad (Héctor Carré, 2017) i/o al llibre del mateix títol que recull articles de diferents pensadors (Ed. Calambur, 2017). En aquest context el Col·lectiu AA VV, que aplega un bon nombre de joves de diferents disciplines artístiques amb la intenció de d’establir unes relacions volgudament promiscues entre elles, ens presenta un espectacle de creació pròpia. En la temporada passada, vam poder veure el seu notable muntatge a partir de l’obra Pool (no water) de Mark Ravenhill, en la que, d’una altra forma, també hi havia aquesta barreja de llenguatges artístics mentre convidava a la reflexió sobre els límits entre la vida i l’art.

This is real love (com altres peces d’aquest Col·lectiu d’alguna manera forjades també a la Beckett a través del laboratori de creació Els Malnascuts) escapa a qualsevol etiqueta purament teatral per acostar-se a una barreja entre instal·lació i performance; podríem afegir també el happening però és discutible el nivell d’improvisació que hi ha en un espectacle que s’anuncia amb una durada determinada -no és tan sols això, però aquest extrem és molt significatiu. D’altra banda, aquesta mena d’hibridacions artístiques que practica el col·lectiu abraça, com no podria ser altrament, les TIC. De fet, l’espectacle reflexiona sobre com les anomenades xarxes socials han convertit els sentiments més primaris en diners, els nostres Likes i els nostres Hates son Data i això és perfectament traduïble a diners. Fent una pirueta pròpia de present continuo al que la Xarxa ens està habituant, salten als inicis de la Història per fer-nos part de la creença que la unitat de producció familiar és tan antiga com la Història -ells, és clar, no fan servir terminologia marxista i associen matrimoni amb patrimoni. Tant se val! Sota aquesta premissa s’articula un discurs que pren forma de collage performàtic: l’amor com a construcció cultural. El mateix sistema binari de la informàtica acaba essent tractat com l’expressió pura de la parella: on 0 és l’un i 1 és l’altre o viceversa. L’espectacle està farcit de referents contemporanis de tota mena, des d’estrelles musicals com Kanye West a las performances de Marina Abramovic, amb o sense el seu company Ulay, i la mercantilització d’aquestes. D’altra banda es nodreix d’algunes de les recerques i experiments en la relació actuants/audiència de Roger Bernat, entre d’altres. La participació de l’espectador és un requisit sine qua non des d’abans d’entrar dins l’espai -vivencial i/o experimental- on tindrà lloc la representació -el ritual de fer present. En el llindar, se’ns classifica per colors i entrem en un espai neutre (entapissat de blanc) on ens mourem a partir de la il·luminació, les projeccions o les indicacions d’uns actuants que juguen a interpretar-se a ells mateixos. L’acció l’executem entre tots els presents (dissidència inclosa), la música té un paper fonamental per acabar de crear l’ambient i la comunió (la cervesa també fa alguna cosa) necessaris, així com el mantra: this is real que acabem repetint quasi sense adonar-nos. Jugant aquests elements, és difícil controlar el tempo de l’espectacle vivencial i aquí apareixen els buits -blancs o molt foscos, depenent de l’experiència individual- que deixen diverses “experiències” i llastra algunes d’elles. Hi ha també, en la voluntat d’instal·lar-se en el registre col·loquial, l’ús d’una parla bastarda que no arriba a ferir però molesta (m’incomoda a mi, tot i que entenc que cada cop a menys). Si bé és cert, que aquest tipus d’espectacles es mouen dins uns circuits força endogàmics que es retroalimenten i acaben recavant el favor dels “seus”, també és cert que hi ha molt de talent al servei d’un espectacle valent, actual i ben estructurat. This is real love constitueix una meravellosa oportunitat d’acostar-se a formes de representació altres que s’allunyen dels espectacles més convencionals sense oblidar-se d’articular un discurs que convida, si més no, a la reflexió.