Aquest treball fa una exploració sobre la desigualtat de gènere, reflectida en la degradació del cos de la dona, l’ús d’estereotips per educar els joves o la violència simbòlica cada dia més present a les nostres vides. Amb cinc intèrprets imponents, música en directe de Yamila Ríos (veu, violoncel, electrò- nica) i una estructura mòbil geomètrica en un espai "nu", la coreògrafa porta a escena un tema candent: la igualtat de drets per a homes i dones.
Es fa evident que a Marina Mascarell els temes social li toquen la pell. Si bé a la seva coreografia, Mongrel, que vàrem veure a Barcelona, ara farà quasi dos anys, a càrrec de la companyia Göteborgsoperans Danskompani, la coreògrafa denunciava la Llei de Jante que redueix a tothom a una homogeneïtat quasi asfixiant, ara ens presenta Three times rebel, una peça estrenada el 2017 que denuncia la degradació del cos de la dona, la violència simbòlica que és present en el dia a dia, alhora que reclama la igualtat de drets per a homes i dones.
La proposta de la coreògrafa valenciana és senzilla, sense pretensions maximitzades, ans tot el contrari, el seu valor recau en una estètica que flueix a ritme temperat si bé en alguns moments decau en una excessiva reiteració, com és el cas d’alguns dels fragments en què els cinc intèrprets, autors també de la coreografia, evolucionen i llisquen plegats per terra, creant volums de cossos alguns dels quals es veuran engolits pel paviment.
La nitidesa de línies de Nina Botkay, Maud de la Purification, Filippo Domini, Eli Cohen i Chen-Wei Lee quant a l’execució corporal queda realçada per un únic element escenogràfic: una esvelta estructura mòbil generadora de figures geomètriques entre les quals els intèrprets creen espais emocionals i unes belles imatges que queden emmarcades com si d’una foto o quadro es tractes.
El missatge de Mascarell arriba de forma abstracta a través d’uns gestos ben engranats, alguns massa reincidents però d’altres suggerents, així com d’unes paraules que expressen els mateixos ballarins l’autoria de les quals són, entre d’altres, de Virginia Woolf o de Playboy 1955. En la transmissió del contingut de l’obra agafa molt pes la música de Yamila Ríos, que l’autora interpreta en directe marcant uns ritmes que van encaminats a crear uns espais sonors que dinamitzen i subratllen atmosferes.