Three Times Rebel

Dansa

informació obra


Coreografia:
Marina Mascarell
Intèrprets:
Nina Botkay, Maud de la Purification, Filippo Domini, Eli Cohen, Chen-Wei Lee, Yamila Ríos
Sinopsi:



Aquest treball fa una exploració sobre la desigualtat de gènere, reflectida en la degradació del cos de la dona, l’ús d’estereotips per educar els joves o la violència simbòlica cada dia més present a les nostres vides. Amb cinc intèrprets imponents, música en directe de Yamila Ríos (veu, violoncel, electrò- nica) i una estructura mòbil geomètrica en un espai "nu", la coreògrafa porta a escena un tema candent: la igualtat de drets per a homes i dones.

Crítica: Three Times Rebel

20/03/2018

Coreografia magnètica

per Jordi Bordes

Marina Mascarell  trenca els arquetips de la relació home i dona en la seva coreografia. No ho fa només com una denúncia evident (els comentaris obscens de Trump com el retall del Playboy del 1955 són d'una impunitat insultant) si no també  amb una pràctica de la dansa. El vestuari és neutre. Els rols dels ballarins no respon al del seu cos. 

L'arrencada és preciosa mirant de trencar el quadre establert, de mirar de forçar el punt de vista en un marc que es va  corvant a la mida que ho fan els artistes. Què es trenca primer el principi general i això fa que es modifiqui el comportaments de la societat o és la percepció de la societat de viure en una situació  encartronada el que trenca aquests límits forjats durant ans per l'status quo? quest joc amb el pla recorda a aquell Origami de Margarit amb els contonus canvis de plans i que llança el focus, l'atenció de lpúblic amb un quadre que emmarca una acció o una altra. Si en la coreografia per a públic familiar hi havia joc, en la de Mascarell hi ha discurs politic.

La coreografia de Three Times Rebel manté el joc geomètric de fil argumental, tot esquaerterant elquadre, creant  nous nprismes des d'on enfocar, analitzar els comportaments (sovint irracionals, ja convertits en hàbits) i treure'n conclusions. Però la peça sap trencar aquest material per a donar aire amb nous quadres. La dansa va mutant també, com la música (que es dispara des d'un racó de l'escenari). són fragments que ajuden a mirar la individualitat i, tot seguit, el grup, una dansa  de contacte, que un moviment d'un comporta una continuació de l'altre. I així consecutivament. 

El cos és l'element en fer evident aquest menysteniment de la dona. Aquesta cosificació. Les línies semblen marcades. Però la peça convida a rebel·lar-s'hi. A descobrir que no hi ha una única forma de mirar  la relació home dona. Que s'han de trencar les jerarquies i els discrusos apresos des de la infància per prendre consciència d'un demà que sembla més despert, transversal, compartit sobretot després d'una manifestació al 8M que ha trencat molts estigmes.