To be announced

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Daniel Rosado, Lior Lazarof
So:
Laura Tack
Dramatúrgia:
Aoife Courtney
Direcció:
Laia Santanach
Autoria:
Laia Santanach
Sinopsi:

To be announced és el fruit d’una col·laboració internacional entre un grup d’artistes que volen explorar la comprensió intercultural i la (im)possibilitat de la comunicació. En un món dominat per la individualitat, han escollit la col·laboració. En un moment en què el món es contrau i tanca les portes a “allò altre”, Léxico Project Collective s’expandeix a través dels idiomes, les cultures, les traduccions, les històries i les experiències personals. Els artistes de Léxico Project Collectiveexploren i exploten les seves diferències amb la finalitat de recórrer un tros de camí plegats. Són ballarins i utilitzen el llenguatge del moviment per expressar idees. La dansa contemporània serà l’eina de creació d’un lèxic comú més enllà dels idiomes, les fronteres i les cultures. Però que passa quan intentem crear coreografies a partir d’idiomes que no entenem? I si no captem les instruccions durant el procés creatiu? Quina forma tindria aquesta mena de coreografia del malentès?

Crítica: To be announced

26/04/2019

Atrapats en l’assassí

per Núria Cañamares

Léxico Project Collective són quatre artistes de diferents nacionalitats (Israel/Hongria, Canadà, Brasil/Espanya, Espanya) que “tips de perdre’s en les traduccions i els malentesos a les sobretaules” van proposar-se superar les limitacions idiomàtiques a través de la dansa.

Fruit de diverses residències internacionals han explorat coreogràficament la incomunicació amb un seguit de seqüències que abracen des la paraula en eco que muta de significat fins al plantejament verbal d’una història (com el destronament d’una reina) o una acció (com l’intent de diversos jocs, adaptacions dels populars tocar i parar o el Twister). En aquests casos el lèxic no flueix, com sí que ho fa, en canvi, en la sinuosa dansa contact, la integral dansa contemporània o els silencis explícits (posicions estàtiques).

Malgrat tot, troben un altre punt de connexió en un joc. Ja és ben significatiu que sigui el de l’assassí en què, amb un gest, et protegeixes, carregues la munició o dispares... Malauradament, però, l’exploten fins a cremar-lo. Com diu la dita: “El breu, si és bo, dues vegades bo”.

Probablement l’objectiu no era crear un esperanto de la dansa –excessivament ambiciós– però quedar-se en la limitadora incomunicació tampoc hauria de ser el final de la partida. El repte era passar la pantalla i s’han quedat atrapats en el joc, jugant eternament a l’assassí.

Escenogràficament compta amb dos cubs disposats a banda i banda de l’escenari. Un a terra, opac; l’altre sostingut, translúcid. Podrien voler significar la captació dels diferents prismes, l’ideal versus el pes pesant de la realitat, pura i dura, mancada d’una cara, sent inevitablement incompleta, incomprensible i inabastable? Conceptualment la peça resulta força abstracta i dóna lloc a múltiples interpretacions (a qui faci el perseverant esforç de comprendre).

Més condensat, aclaridor i amb més punts on reenganxar l’espectador –com ara l’oxigenant “jumping me”–, funcionaria millor. Tot just era l’estrena.