Sovint la línia és massa fina … massa difícil d’identificar per saber si un espectacle arribarà o no al públic. Aquest “clic” és un misteri. El col·lectiu Léxico Project Collective format per dos ballarins del Colectivo Labranza Reinaldo i Daniel Rosado i dues ballarines Lior Lazarof (Israel) i Meagan O’Shea (Canadà) ha creat To be announced, una coreografia que ens vol parlar de la comprensió intercultural i de la (im)possibilitat de la comunicació. En certa manera el que ens proposen és una trama de jocs per trobar un llenguatge comú entre els quatre.
Què hi passa sobre l’escenari? Sembla com si veiéssim quatre adults a l’hora del pati, que amb el seu comportament salten mentalment dels 40 als 5 anys. Com a imatge això podria prometre. La il·luminació i l’espai a l’inici semblen aplanar el camí a un espectacle que farà “clic”. Al llarg de l’espectacle els quatre despleguen un seguit de jocs amb l’esperança de trobar un lèxic comú. Alguns són identificables perquè els executen de manera literal i es barregen amb improvisacions o frases de moviment que semblen força aleatòries. Sembla ser, però, que el lèxic es queda encallat en una gestualitat i moviments que no construeixen res de nou, res que els uneixi estètica i dramatúrgicament sobre l’escenari.
Quatre individus en les seves pròpies bombolles. Bombolles que ni a primera ni a segona vista resulten gaire atractives. Em pregunto, què passaria si s'haguessin plantejat trobar una sintaxi corporal comuna? És a dir, l’estructura que els permetés interactuar amb més èxit i de la pantomima dels jocs extreure un vocabulari fresc i juganer. Davant d’aquests espectacles que no funcionen no puc evitar intentar trobar alguna solució com si es tractés d’un problema matemàtic de tercer de primària –però, l’art no és un exercici d’EGB. Com en qualsevol experimentació les troballes són la clau i en aquest cas n’hi ha ben poques per no dir cap. Hi ha un estancament d’idees coreogràfiques que es trasllada directament a la dramatúrgia. Un altre element que afegeix “material”, però que no millora la coreografia són els estralls histriònics i cridaners de dansa-teatre … Trenquen la monotonia de la coreografia, però no aporten res que la il·lumini.
To be announced és una coreografia sense “clic”, carregada de manerismes que no traspassen la quarta paret. Això sí, cal mantenir l’esperit esportiu davant l’art que no ens fa vibrar i no desistir.
