Together To Get There

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Akira Yoshida (Home), Lali Ayguadé
Coreografia:
Akira Yoshida (Home), Lali Ayguadé
Sinopsi:

Peça de dansa nascuda arran de l’exitosa col·laboració d’aquests dos artistes a 'Gizaki'. Una trobada entre dos, una abraçada, sentir l'altre, la comunicació sense paraula, sentir el temps immers en un món creat entre dos. El suport mutu. Un temps que s'expandeix i s'atura com si mai no s'acabés. Una transformació, un canvi. Parts que comencen a caure; altres a subjectar. Aquest instant s'oblida i surten a la llum les diferències, els pols oposats, la fragilitat i la força. Deixar-se caure. El desig de control. Equilibri, inestabilitat. La veritable naturalesa humana.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Together To Get There

11/09/2023

Lali Ayguadé & Akira Yoshida sobre les relacions de parella

per Júlia Vernet Gaudes

Es tracta d'una peça de dansa sobre les relacions de parella, una mena de versió coreografiada de la cançó dels Manel “Corrandes d’una parella estable”. He de dir que em va sorprendre el tòpic heteronormatiu i força romàntic de la qüestió sentimental (si no vaig molt mal encaminada), però també vaig agrair la senzillesa i transparència de la narrativa, i tractar la qüestió simplement des de la vivència i les emocions. La capacitat de tots dos directors i intèrprets de la peça és transmetre amb el cos i el moviment una situació del tot mundana i fins i tot quotidiana, comunicar estats d’ànim i el caràcter dels personatges. La dansa-teatre i l’atenció pel gest com a element coreogràfic i dramatúrgic és el nucli essencial del llenguatge ja conegut de Lali Ayguadé, mentre que Akira Yoshida inclou l’acrobàcia i una fisicalitat marcada per la lleugeresa i l’aparença d’involuntarietat, una tècnica perfectament assumida en el seu cos. Amb aquest tipus d’espectacles de dansa, un recorda la infinitud de possibilitats amb les que  el cos pot comunicar sense necessitat de paraules, i es constata la consolidació d’un estil i un llenguatge d’un artista. Però alhora també es genera una certa esperança que aquests grans artistes nostrats un dia ens sorprenguin com ho van fer els Manel amb el disc “Jo competeixo” (perdoneu la nostàlgia).